Fa alguns anys, en el llibre Camada, vaig sentenciar que per tal de conèixer una persona has de fer-hi feina, t'hi has de colgar o bé hi has de fer un viatge. Vaig tenir la sort de fer amb Pedro Prieto el viatge de la meva vida, el transsiberià. Fou a Sibèria, en el tren del poble, a vint graus sota zero, on vaig descobrir la vertadera estampa d'aquest reporter excepcional.

Ben al contrari del que hom pot imaginar, aquest mestre esdevingut periodista, quan va per feina, es converteix en un monjo de la notícia. Compleix els tres vots de castedat, pobresa i obediència. És un autèntic asceta, auster, rigorista, gairebé fanàtic de la causa. Amb una poma i una botella d'aigua mineral pot capficar-se en qualsevol infern sense cremar-se. Res ni ningú no el distreu de la curolla, que és poder afirmar "jo hi era. Jo ho vaig viure". El rigor de l'objectiu el despulla dels adjectius. Les seves són cròniques essencials.

Tot això ho vaig reviure dijous vespre en la presentació del seu llibre en català Palma a Palma, cròniques d'un reporter a través del món. Amb la sala farcida de gent, vaig pensar que aquest monjo de la notícia, més que amics, té devots.