La gran ventada del temps -les centúries, els mil·lennis- ha passat per damunt l'illa, però encara hi ha racons per on sembla que el temps no ha passat o, més ben dit, que romanen fora del transcurs temporal. Sens dubte, aquesta Menorca eterna és un miratge, però no deixa de ser significatiu que les grans utopies de la Història hagin tingut els seus "enllocs" precisament a illes.
Així doncs, quan la vida era encara una anècdota i el futur romania al seu lloc, es configurà un bocí de terra entre les aigües. Al bell mig de la Mediterrània occidental, la mar conegué llavors un punt, equidistant de les costes peninsulars d'Hispània, del golf de Lleó i de les illes grans de Còrsega i Sardenya; amb un sud de més illes, les altres Balears germanes, i més avall la costa nord africana, Alger. Un punt de força metafísic, l'atzarós caprici dels déus que regeixen la vida igual que els vents mutables sacsegen capriciosament una nau.
Menorca és, a diferència de les seves germanes, una illa eminentment plana i aquesta característica no evoca necessitats de domini ni grans ambicions de poder. Santa Àgueda (amb les restes d'un castell àrab), s'Enclusa (amb les restes d'una base usamericana) i el Toro (amb la suma d'antenes radioelèctriques i un antic convent de frares agustins, que avui és centre comercial i d'espiritualitat) són les úniques elevacions destacables. És curiós que als inicis del pla català, allà pel segle XII, alguns traductors no emprassin el mot "illa", sinó que preferissin el circumloqui "un mont a la mar". I és que el navegant es guia per senyes i els puigs i turons són allò més visible.
Precisament, la que per temps fou anomenada "la perla de les Antilles", Haití, troba el seu nom per la mateixa raó marinera. En efecte, en la llengua dels antics pobladors, abans que els conqueridors l'anomenassin la Hispaniola, en deien Aïtí, que significava 'terra de les muntanyes', o també 'la muntanya damunt de la mar'.
De Menorca estant, el Toro és "el turó" per antonomàsia, una "muntanya" de 358 metres. Així ho constata la Crònica de Bernat Desclot, al capítol 104, on es conta el viatge de Pere el Gran de retorn de Sicília a València, el 1283. Un gran temporal desvià la nau reial de la seva ruta i en tornar la bonança, al cap de tres dies que no havien pogut ni menjar, "lo nauxer, qui havia nom Bernat Ponç, de la ciutat de Barcelona, dix a un mariner muntàs en l'arbre, que terra devien veer. E lo mariner muntà sus, e mantinent, viu lo Toro de Menorca".
Per arribar a comprendre una illa s'hi ha d'arribar per la mar. Saïd ibn Hakam va arribar un dia al port de Medina Minûrka com a recaptador d'imposts per al valí almohade de Mallorca, però després del Tractat de Capdepera (1231), signat entre l'almoixerif menorquí Abú Abd Al·là i el rei Jaume I, prest va esdevenir "rais", o sigui autoritat principal religiosa i política de l'illa. Era un bon poeta que va deixar escrits aquests versos: "Menorca és excel·lent i la seva gent honrada. / Déu ens dugui la pluja a tots! / (...) / Menorka duu la ema de magnificència, / la ena de noblesa, la erra de realisme / i la ka de cohesió col·lectiva. / L'estimo amb amor malenconiós / de qui n'enyora la unió. / De ser un porter del Paradís, / hi diria: Entreu tots, gents de Menorca, / instal·lau-vos-hi al lloc més alt". Què en direm? Hi ha illes maleïdes, on s'esdevenen aparicions infernals, encantaments, tempestes i perills, i hi ha illes benaurades, símbol del paradís terrenal, on flueixen els rius de la vida i la mort i el riu de l'eterna joventut. Aquestes últimes són la "terra dels vivents", meta de les peregrinacions marítimes medievals. Vet aquí el sentit de la lloança hiperbòlica i tanmateix sincera, de Saïd ibn Hakam.
