Diuen que les armes les carrega el diable. I la veritat és que avui en dia podríem aplicar aquesta màxima a multitud de situacions. Perquè hi ha multitud de coses i processos que tenen una finalitat i el seu ús s'acaba pervertint i resultant contraproduent per a la causa. Els juristes parlem de frau de llei quan s'utilitza una norma per aconseguir l'objectiu contrari d'allò que es pretenia garantir. Crec que hauríem d'intentar anar molt més a l'essència dels debats perquè molt sovint la retòrica i les teòriques pretensions no són més que maniobres de distracció. El cas de Vic crec que és un bon exemple d'això que comentam. Que l'Ajuntament de la capital d'Osona posi en dubte que s'hagi d'empadronar els immigrants sense papers serà un plantejament jurídicament discutible, ara, el que no és de cap manera és una posició que no tengui un cert sentit i que mereixi reflexions adequades. Perquè és contradictori que, per una banda, es digui i es repeteixi que els sense papers han de ser expulsats del territori de l'estat i, per una altra banda, es carregui contra l'ajuntament que troba que si això és així no té gaire de sentit l'empadronament i l'oferiment de serveis públics.

Un immigrant sense papers ha de ser escolaritzat o ha de ser expulsat? Segons el Govern central, han de ser les dues coses. Sense voler hem descobert el do de la ubiqüitat? Pens que entre les tones d'hipocresia i el partidisme arriba un moment que ens podem desorientar. I dic partidisme perquè resulta un exercici de demagògia bestial culpabilitzar de la situació en exclusiva el Govern Zapatero i la seva famosa regularització. El problema de fons és que hi hagi un nombre tan elevat d'immigrants sense papers; un nombre tan elevat que existeix perquè l'Estat, tant en temps del PSOE com en temps del PP, no ha estat capaç de controlar aquesta entrada massiva de persones. El sistema funciona sobre la legalitat i quan la il·legalitat o l'al·legalitat és molt nombrosa ens situam en un escenari molt negatiu que requereix solucions.

La regularització és una solució en la mesura que es vegi acompanyada del control i la planificació; la regularització és resoldre el present, però des del compromís que en el futur no serà necessari aquest procés perquè no hi haurà un colador i una inaplicació de la reacció legal: l'expulsió. Que la senyora vicepresidenta del Govern central renyi l'Ajuntament de Vic, com diria aquell: és el colmo! Quina barra. És la gran gestió de la institució que vicepresideix la que provoca el col·lapse i un problema que, encara que ho pateixin especialment els ens locals, existeix per molt que es vulgui negar darrere aquest discurs tan progre del bonisme. És descoratjador que sempre ens haguem de moure dins aquest llenguatge políticament correcte que impedeix anar a les arrels i al fons de les qüestions que tenim damunt la taula.

Tothom sembla assumir que allò dels papers per a tothom probablement és molt humanitari i èticament indiscutible però pràcticament inassumible, econòmicament inviable, socialment impracticable, ecològicament insostenible... A partir d'aquí, si la llibertat que es podria predicar del "papers per a tothom" no és assolible per raons evidents, tot passa perquè hi hagi ordre i perquè aquest ordre convertit en norma es compleixi. I qui té la responsabilitat de posar ordre i fer complir la norma no pot atacar qui posa de manifest la contradicció i la hipocresia. La perversió dels termes és grotesca. Qui ha de donar llum dóna fum darrere focs artificials preciosos que no fan més que amagar la seva ineptitud. El debat és molt seriós i d'enorme transcendència, un debat així no s'hauria d'enfocar des de la frivolitat i la consigna.