Sembla que al dia de festa l'ha de succeir un dia laborable, però Mallorca, terra de meravelles i de perfectes equilibris socials, la corrupció política moderna i les revoltes dels pobles de la Part Forana, n'és l'excepció. A fi de comptes, l'any acaba amb festa i amb festa comença. I tot es clou amb les festes de Sant Antoni i la de Aant Sebastià. Tres dies de diferència entre la Part Forana i Ciutat tampoc no és gaire. A l'estiu, tot l'estiu és festa epidèrmica tant al centre com a les voreres. Les de l'hivern, les d'ara, són festes amb foc, foguerons i torrades. Abans, anys enrere, sols torraven carn de porc, ara i a segons quins indrets torren fins i tot el dimoni.

Per això els dimonis, per passar desapercebuts, es vesteixen de senyor amb corbata o de senyora amb abric de pells. Fa fred, malgrat els foguerons i els licors que substitueixen el vi vell, dionisíac. Després de l'esclató festiu de Sant Antoni Abat, que mai no fou abat, a Ciutat ve Sant Sebastià, mort assagetat i defensor contra la pesta. Llavors sempre venia de fora Mallorca, mai, com ara, les epidèmies, la impunitat morbosa de l'ambient no tenia l'origen en el si de la societat mallorquina, ciutadana d'adopció. I el poble, enganyant-se a si mateix, segueix el paradigma més fàcil: rialleta de bàmbol, llesca de pa de franc i festa després de la festa.