L'ànima de Robert (1035)

Ella, indignada, li va dir que, si en tenia un d'ell, l'entregaria al diable. I el dimoni realitzà el seu desig. El jove Robert demostrà tenir un caràcter endimoniat i ben prest abandonà la casa dels seus pares. Es va fer cap d'una banda de lladres i amb ells robà arreu, principalment a molts convents de frares i monges. Tornà a veure sa mare en una d'aquelles esporàdiques visites i li va confessar que estava posseït pel Maligne. A causa d'això i per consell d'aquella, Robert es translladà a Roma per a demanar al papa que l'exorcitzàs i el perdonàs. Estant a la Ciutat Eterna, els sarraïns l'atacaren. Robert el Diable assumí la defensa de Roma i amb la seva bravesa pogué alliberar la Santa Seu dels seus enemics. L'emperador, com a recompensa, li concedí la mà de la seva filla. De retorn a Normandia, va tenir relacions amb la filla d'un pelleter, Arlette, i d'aquesta unió va néixer un fill que arribaria a ser Guillem el Conqueridor, de malnom el Bastard".

Curiosament i d'acord amb el diccionari de demoniologia, del mateix autor, el nom de Guillem, en les seves diverses formes, era atribuït a Satanàs.

Evidentment, Roberts n'hi ha hagut molts al llarg de la història i la dita popular pot fer referència a algun altre. Tanmateix, la polèmica és servida, ja que Robert el Diable passaria a ser en èpoques posteriors a la seva mort quelcom semblant a l'home del sac, la bubota nocturna, la Serp que roba criatures, el vampir, l'home-llop i altres monstres que amenacen el somni dels infants.

No manquen altres noms propis en les nostres antigues expressions populars. Qui era na Pintora? I en Poma? I en Jordi? I en Pere Mateu? I na Brutes? I en Seixanta? Qui sap? El poble recorda així aquells noms de llegenda perduda que tal volta un dia foren història.