França commemora aquests dies el centenari de la inundació del Sena, el 1910, una de les catàstrofes naturals que commocionaren Europa. El riu es desbordà i l'aigua pujà fins a trenta-tres metres. Els cataclismes naturals, en els seus diferents tipus, s'han donat en molts indrets i de moltes maneres, la darrera aquests dies a Haití. A casa nostra els manuals ens recorden el desbordament de la Riera el segle XV i d'altres. Aquest 2010 assistirem a diverses commoracions de projecció internacional algunes de caràcter social, com ara el centenari de la fundació de la CNT o cultural, com ara el centenari del naixement de Chopin.
Aquests tipus d'esdeveniments tenen un component pedagògic i cívic de primera magnitud, perquè compleixen la funció de refrescar la memòria, fer inventari d'allò que persisteix com emblemàtic en l'univers conceptual de la ciutadania i actualitza els símbols i les imatges que requereixen un poc de dissabte. Avui, en pla més domèstic i local, se compleixen cent anys de la restauració del convent dels franciscans a Inca, el primer convent mendicant de la Part Forana (fundat els voltants de 1329) i restaurat pels franciscans del Tercer Orde Regular, amb el suport del bisbe Pere Joan Campins.
El franciscanisme i la ciutat d'Inca, des del segle XIV fins als nostres dies han mantingut una relació estreta, precisament en aquesta ciutat el franciscanisme dels segles XIV i XV hi desenvolupà una de les línies més modernes. Els mendicants se sabien una part substancial del teixit burgès i entenien la seva missió entre comerciants, burgesos i tallers on es produïen els elements d'intercanvi dels mercats de la baixa edat mitjana. En la Mallorca d'aquesta època, Inca n'és una de les icones i el seu convent franciscà una de les referències d'un model conceptual -teològic i filosòfic- que servia com a taller d'idees i de projectes que havien d'aportar solucions pràctiques i no s'havien de limitar a conrear l'esperit i la contemplació.
Els restauradors d'aquest convent, el gener de 1910, amb el sociòleg bunyolí Pare Pere-Joan Cerdà al capdavant, se sentien continuadors d'aquell franciscanisme medieval, popular i lliure, cívicament compromès i coresponsable de les solucions que demandava la societat del seu temps. Recordar aquests esdeveniments de primera magnitud i repensar-los des de l'òptica del present és un exercici imprescindible, tal com recordava aquesta setmana Salvador Giner en un article extraordinari sobre el franciscà Francesc Eiximenis i els orígens del pactisme republicà.
El president de l'Institut d'Estudis Catalans afirmava que les aportacions cíviques i polítiques d'aquest corrent de pensament aportaren un enfocament i un llenguatge que avui apareixen com a més necessaris que mai. Les exposicions i commemoracions que es presenten a París aquests dies també ens poden servir per aclarir el sentit, la profunditat, la llibertat i la projecció ciutadana que han de tenir aquelles commemoracions nostrades perquè no restin reduïdes a consum intern de les petites comunitats que mantenen el deure de recordar-ho com a fites d'un passat que tampoc ja no acaben d'entendre d'allò més.
