Avatar i el nostre problema

TW
0

A dia d'avui, Avatar, la darrera pel·lícula de James Cameron, ha recaptat, arreu del món, més de mil milions de dòlars. Potser no arribi als dos mil, xifra que va fregar la cinta Titanic, del mateix director, cosa que ja la convertiria en un triomf absolut. Tanmateix, la joguina Avatar no necessita tot això -rebentar taquilles- per aixecar la polseguera crítica dels suposats espectadors més savis del país, els quals s'hi han despatxat en contra de manera llastimosa. ¿Tan difícil és veure les coses amb una mica d'equanimitat? ¿Per què no fem el favor de mirar-nos el cinema americà sense prejudicis? En diré el meu parer: Avatar és una meravella. Un relat ben construït, trepidant, colorista fins al deliri, una bella història d'amor i justícia que aconsegueix arrossegar l'espectador a un món espaterrant, fer-lo simpatitzar amb les seves criatures i mostrar-li algunes sortides cap a la redempció col·lectiva.

¿Què més voleu? N'hi ha que diuen que aquesta mena de cinema -de gran pressupost, farcit d'efectes especials, etc.- és sempre superficial, mancat de dimensió moral o d'una visió intel·lectual superior. Al meu parer, això és fals. Deixant de banda que una manifestació cultural no necessita profunditat per ser portentosa. ¿Profunditat? És una pel·lícula! Qui vulgui profunditat pot llegir Plató, Proust o sant Pau. Aquí -ai!- em sembla que nia el problema: els intel·lectuals de pa sucat amb oli del país busquen en el cinema allò que els fa mandra anar a cercar a les biblioteques; potser esperen que el cinema els redimeixi d'alguna frustració, que els doni la felicitat, la justícia social, el favor de les dones més belles o que els faci sortir positiva la declaració de la renda. ¿Per què el cinema hauria de ser profund? ¿És profund el cinema de Rohmer, ara desaparegut? Al meu parer no, i moltes de les seves pel·lícules tan aplaudides per una part dels nostres intel·lectuals tenen menys fons moral, vital i significatiu que, per exemple, les pel·lícules d'animació de Pixar -o, si tant voleu, de la sèrie Bonanza.

Pensem en les nostres rondalles mallorquines, relats sensacionals, tanmateix un tipus d'històries ben properes a les que produeix Hollywood: ¿quines diferències hi ha entre la trilogia Spider-man i En Joanet de l'onso? Ben poques, només que l'home aranya és més complex, dividit per un turbulent sentiment de culpa. Així, topem amb el crític d'aquest mateix diari, el qual afirma el següent: que és molt ianqui l'estratègia que es mostra a la pel·lícula -dels suposats dolents- d'infiltrar-se en una societat per a destruir-la des de dintre. ¿Molt ianqui? Ja ho veieu, potser no ha percebut que també són els ianquis -o simplement les persones justes- els qui ajuden a la salvació dels bons, el comportament dels quals reivindica la pel·lícula, tot perquè són nets de cor, de mirada pura, sense podridures materials ni pelleringues retòriques. Els que difamen Avatar, doncs, sembla que s'apropen al paper d'alguns homes malvats -¿per què ianquis?- en aquesta faula: els destructors de la bellesa, de la simplicitat alada, de la lleugeresa innocent dels Na'vi.