Hi ha dies en què la llengua, sigui quina sigui la que empres habitualment per expressar-te, et queda molt curta de tots els costats, perquè allò de què sents la necessitat de parlar és un material tràgic que es resisteix a ser encabit en paraules. Just ara mateix, m'adon que aquest pensament m'arriba directament de J.M. Coetzee, l'escriptor sud-africà que emigrà a Austràlia perquè la realitat del seu país se li havia tornat inassolible intel·lectualment i artísticament. Algunes de les seves novel·les ens menen al límit la nostra capacitat de suportar la veritat que contenen. Per a ell, però, la qüestió ja no era si la realitat és o no suportable, sinó si és o no abastable per la paraula. En una de les seves novel·les, L'edat de ferro, aquest dubte es resol sense contemplacions: l'anglès, diu, és una llengua insuficient per contenir la desgràcia del món. L'anglès i qualsevol altra llengua. Per ventura el temps, el pas del temps, acomoda la realitat a la capacitat expressiva de les paraules, o per ventura és que les paraules, tot cercant obrir una via per a transmetre els fets, s'eixamplen una mica cada dia.

Més enllà de les dates espantoses de l'hecatombe haitiana, allò que es fa una muntanya impossible d'escalar -per a servidor- és tota la història d'aquesta mitja illa antillana, en la qual la naturalesa esclata en unes desgràcies que són simples ecos de la crueltat que els homes hi han vessat, uns contra els altres. De les històries del món, la d'Haití és de les més devastades per la doble acció de naturalesa i de la condició humana. Una ullada a qualsevol enciclopèdia mínimament rigorosa escarrufa per la concentració de calamitats des que en tenim notícies. La colonització s'hi mostrà amb una especial duresa, que assolí una etapa que, descrita per les xifres, no demana cap adjectiu: sota domini francès, hi va arribar a haver 300.000 esclaus per a 12.000 persones lliures.

La gent de la meva edat vàrem seguir molt de prop, en uns anys en què conceptes com "solidaritat internacional" tenien sentit, la dictadura enfollida i despietada de François Duvalier, dit Papa Doc, que, amb la protecció i ajuda dels EUA, castigava la misèria del poble amb una repressió sense treva, sobretot a càrrec dels terrorífics tonton macoutes, uns homes que ocupaven l'estrat més denigrant de l'espècie humana -costa fins i tot d'incloure'ls-hi, si no fos que l'experiència ens diu que el concepte de l'humà engloba fins el cor de les tenebres. Autonomenat president vitalici, exercí el malgovern de 1957 a 1971, quan fou substituït pel seu fill Jean-Claude fins al seu enderrocament el 1986, allargant en el temps els mètodes del seu pare, és a dir, traient del vudú una inspiració addicional per incrementar la misèria i l'espant. Però aquestes figures només són la representació d'un cabal inexhaurible de cataclismes humans i naturals -naturals, tots?-, que no hem volgut ni pal·liar. De les nostres omissions podem aprendre com les persones passam per aquest món sense reparar en aquelles parts en inacabable descomposició: com si la societat de la informació només servís per facilitar les inversions especulatives arreu del planeta.