Hi ha moments a la vida en què trob a faltar la banda sonora. Segurament és per això que una de les meves pel·lícules preferides és Dancer in the dark, dirigida per Lars Von Trier i protagonitzada per la incommensurable Björk Gudmundsdóttir (no entenc per què es fa dir Björk). Gudmundsdóttir interpreta Selma, una al·lota que té un pretendent borderline anomenat Jeff. Quan la va a cercar a la fàbrica per acompanyar-la a l'assaig d'una obra musical en la qual ella intervé, en Jeff li diu: "No entenc els musicals. Per què de cop es posen a cantar i ballar? Per exemple, jo no vaig pel món cantant i ballant". La cinta respon meravellosament a les persones que, com en Jeff, borderlines o no, tenen aquest dubte. Ben segur que ells tampoc no entendrien els flashmobs. Què és un flashmob? En anglès és la contracció d'instantani i multitud.

Tot comença amb una convocatòria a través de mail, facebook, mòbil... Un grup de persones queda en un lloc concret per fer una cosa inusual de poca durada, com ara un ball. En haver actuat, es dispersen sense dir-se ni adéu. La rutina, la vida, la pel·lícula continua. Només ha estat un moment, una petita desconnexió de la realitat, un brot oníric, un alliberament, una pinzellada de color i diversió. Passar-ho bé, gaudir, és l'objectiu màxim, encara que també es fan flashmobs reivindicatius. Segons la viqui, a Barcelona el primer flashmob es va realitzar el 2003. Un grup de persones es va reunir davant l'estàtua de Colom per apuntar amb el dit cap a la mar. Passats dos minuts, havien de cridar "que vénen els indis!!" i marxar. Hi van anar unes 10 persones i un mateix nombre de mitjans de comunicació. En Grouxo hi hauria anat.

Diumenge passat a Barcelona hi havia convocats dos flashmobs en un sol dia. Dos joves catalans van aconseguir que 300 passatgers anassin al metro sense pantalons en un dels dies més freds de l'any. La proposta es va seguir a 42 ciutats més de tot el món de manera desigual. Em vaig quedar amb les ganes d'assistir a aquest flashmob (en Groucho també), però no al de la tarda. Aquí la convocant era una al·lota que, a través d'internet, va aconseguir que centenars de persones ens ajuntàssim per ballar una coreografia de quatre minuts amb una barreja de Thriller, Greased Lighting i Think, d'Aretha Franklin. L'acció havia de començar entre les 18.00 i les 18.30 a un centre comercial. Mitja hora abans, als passadissos del centre hi va començar a haver una inusual massa de gent col·lapsant-lo. Fer veure que no passava res era difícil tenint en compte que molts dels flashmobers havien duit acompanyants que, càmera en mà, esperaven que començàs l'espectacle des dels balcons del pis superior.

Quan sonaren els primers compassos de Thriller i centenars de persones començaren a ballar els mateixos passos, més d'un va quedar atònit. Un dia m'agradaria que em flashmobeassin: trobar-me de cop enmig d'un musical que a la vida li posa no tan sols banda sonora sinó també coreografia i ballarins. M'emocionen aquestes accions, però si hi participes et perds el luxe de la sorpresa. A canvi, guanyes la diversió dels assajos. En el meu cas, hi vam anar tota la família i algunes amigues. Normalment, no passam els dissabtes capvespre a un pavelló esportiu ballant I got a feeling, dels Black Eyed Peas, seguint els passos d'una coreògrafa amb 400 o 500 persones més. Però si podem repetirem.