Són més renouers que molts, però feiners com erugues, els reputes. Malgrat els vegis venir d'una hora lluny i intentis asseure'ls i argumentar, és absolutament inútil, a la primera de canvi t'etziben pel front: "¿Y mi libertad?". I tu els has de contestar que sí, que de llibertat n'han de gaudir, que la seva llibertat és tan sagrada com la meva, la nostra, però fins que pugui arribar al límit de posar en greu perill de mort la llengua i cultura dels meus padrins. En aquest cas, la seva llibertat és molt perillosa, em fa més por que fàstic.

I hi tornes, i els dius, amem, anem al pati de qualsevol col·legi públic o privat de Ciutat, i parem l'orella a veure quina llengua és la que és fa servir amb més quantitat, quantes rotllanes de jocs dels nins juguen en castellà i quantes en català, aleshores podrem pronunciar-nos amb més coneixements i propietat sobre la llengua que presenta més cruis, la que està més en perill. I et fugen per la tangent. Si fins en aquell moment havien parlat en nom d'un col·lectiu, posem pel cas de Sa Plataforma de sa Llengo Baléà, quan els arracones una micoia saben trobar la sortida de personalitzar allò que ells anomenen el seu problema principal, i et tornen escopir que els importa un rave allò que facin els altres, que allò que a ell (o a ella) els preocupa són els seus fills, la seva llibertat individual. "¿Y mi libertad?", tornem a ensopegar amb la mateixa pedra.

Fins al punt d'arribar a la conclusió d'en Ferran Aguiló fa uns mesos, a un programa matiner d'IB3 Ràdio, on érem de tertulians ell, l'amic Ferran, en Jorge Campos del Círculo Balear i jo. El Jorge i jo estàvem engrescats amb el tema, quan n'Aguiló em va fer un "quite" gloriós, dels que es recorden molt de temps. Va interrompre el meu encaterinament que anava en un crescendo una mica pujat, i em va dir: Biel, deixa-ho anar, que tanmateix tota l'aigua de la mar no és suficient per omplir una botella tapada. Ho vaig trobar genial.

Per farcir una mica aquesta diatriba d'avui, posaré mà del retall d'un cornalonet d'aqueix mateix diari, que en data del 27 de novembre de l'any passat publicava: "Entitats de l'Arxipèlag, a Madrid contra el català./ Les associacions culturals d'Aragó, del País Valencià, Catalunya i Balears van firmar un manifest contra la 'imposició' del català, que consideren que arriba a uns límits insospitats./ Entre les associacions de l'Arxipèlag s'hi troben Balears Acadèmia, la Plataforma de sa Llengo Baléà, el Círculo Balear i l'Ambaixada Cultural de les Balears. La importància del manifest, indicà en roda de premsa el president del Círculo, Jorge Campos, rau que 'és la primera vegada que associacions d'aquestes comunitats autònomes s'uneixen per lluitar en contra d'una imposició lingüística'. La firma d'aquesta declaració, secundada per més de 150 associacions, denuncia 'la greu situació provocada per les ànsies imperialistes de Catalunya', afegí".

I parlen d'ànsies imperialistes, vatualolla! Són com els d'en Franco, que acusava els del legítim govern de la República de rebels i traïdors a la pàtria. Abans d'afusellar-los, per cert. És la tàctica del mentir repetidament: en un percentatge passa pel colador. El vertader perill de tot plegat és que estem envaïts per aquest personal, forasters i bords que ens volen anorrear, intenten esborrar-nos del mapa, esvair-nos. I bravegen a les clares de ser molts. Potser ens poden fer molt de mal a mig termini. Però no ens hem d'apocar. Perquè sabem que encara que molts milions de mosques s'aboquin a la merda, aquesta no canvia la seva naturalesa i substància. Ens hem de donar fort la mà i em de ser molts i vincladissos, com les canyes de torrent. Això darrer ho vaig dir un dia a un poema. Ho repetesc avui, per si és d'utilitat.