El president Francesc Antich deu haver deixat entreveure que, cansat de gastar tanta energia en la reparació d'avaries internes, optaria per no postular-se com a candidat a les pròximes eleccions. Qualsevol ho pot entendre, això. Ha de ser frustrant haver d'invertir el temps, l'humor i el coratge en la restauració d'una estabilitat tossudament obstruïda per un parell de companys de viatge. En el cas del president Francesc Antich, l'alentiment de l'acció de govern és especialment nefast, perquè li ha impedit desenvolupar un programa -no sabem exactament quin- que posàs una mica de bàlsam a les ferides que ha causat a la gent i al país. Per teixir un vel capaç d'atenuar la gravetat urbanística, ètica i política de Son Espases, hauria d'haver disposat de cada minut de legislatura. Treballant de sol a sol.
El president Francesc Antich deu haver vist que arriba a la fi del mandat amb les beaces molt desequilibrades i que fins i tot hom li retreurà allò que han fet els altres. Li diran que la desestabilització constant d'un parell ha estat possible per la seva manca de lideratge, la qual cosa és injusta: cert que no té capacitat de lideratge, però de ben poc li hauria servit en les circumstàncies que li ha tocat viure. Per això, diríem, és millor començar bé, com Zapatero a l'anterior legislatura -tornant els soldats que Aznar havia enviat a l'Iraq-, perquè pot passar que la legislatura se't torci. I no és el mateix anar de bé a malament que de malament a pitjor. En fi, la qüestió és que el president Francesc Antich hauria estat víctima de les seves males accions i de la manca de temps per adobar-les. És una vella història, una de les possibilitats que s'han de considerar amb més atenció en el fluir dels governs d'aquest món.
Però per ventura el president Francesc Antich s'hauria d'haver esmerçat més a no permetre que el seu ser o no ser es transparentàs abans d'hora, és a dir, abans que el seu partit s'hagi manifestat clarament -per primàries o com sigui- a favor d'una persona o una altra. La previsió d'abandonament crea una sensació de buit avançat, de decadència, de liquidació d'existències per clausura del negoci. Si hom té la sospita que aquest president està fatigat -els déus també es cansaven, no passa res-, automàticament es ressent la confiança en l'excel·lència de la seva acció de govern -que no era, com sabem, el cas. Quan un governant anuncia la seva retirada per altres qüestions, personals o constitucionals, els seus actes no es consideren necessàriament condicionats per aquesta situació. Però, en casos com el que se'ns presenta, les coses canvien. La gent necessita -necessitam- tenir algunes fites clares, si això no és molèstia, que ens ajudin a cartografiar les previsions de futur. Si s'apaga el ciri, volem saber amb quin altre es pretendrà il·luminar l'estança, comptant que hi hagi reserves acreditades de cera. Per això, seria convenient que el president Francesc Antich aclarís el panorama: si vol continuar, ben fet. Si no, també ben fet, si sabem qui s'acararà a la tasca ingent de substituir-lo.
