El doctor observà amb atenció el tendó. Constatà que estava trencat. La seva opinió era que el millor seria operar. La pacient, estirada sobre la llitera de la sala d'urgències de l'hospital, tremolava com una petita cadernera un dia de temporal de neu. Fràgil, a penes adolescent, es va esfondrar quan sabé que la fractura requeria de cirurgia. Aquella part fina, tendra, de carn blanca que unia el teló sòlid amb el panxell esvelt d'aquella llarga extremitat no havia resistit.
La tensió continuada, l'equilibri sostingut i les permanents mirades inquisidores havien pogut més que la seva voluntat de mantenir-se argüida quan perdé l'estabilitat. Quasi no va caure, aferrada a la barra de fusta en la qual el seu cos havia topat en la silenciosa caiguda, sufocada, avergonyida, mirava com si hagués de demanar perdó. El jove paraguaià sense papers, que l'empresa assíduament emprava com un multiús per a feines de manteniment, la portà al centre d'urgències. Pagà de la seva butxaca al taxista que els hi dugué, va fer les gestions oportunes a la recepció del centre hospitalari, la portà en cadira de rodes als boxs d'urgències i restà al costat d'ella fins que li donaren una habitació.
Les cames, per ella, eren un element essencial per a la seva feina. No era desenraonat pensar que estaria una llarga temporada de convalescència i que segurament n'agafarien una altra en el seu lloc. Sentia una por nova que mai no havia experimentat fins llavors. Quan li havien parlat d'una nova marca internacional que s'instal·laria a la ciutat i que ella encaixava perfectament amb el tipus de persona que s'hi requeria, els seus ulls verds sentiren la música d'una cançó plena de glamur. Una tonada lleugera que jugava amb la malaltia infantil d'escoltar per la vista i no per l'oïda i la qual ella va comprar.
Imaginà un món de lluminàries, de personatges extraordinaris, lluny del seu fracàs escolar, de la feina per hores d'hostessa a algun petit congrés, i, també, a cobro de les insinuacions viscoses amb olor d'anunci de perfum per televisió per estendre la jornada fora de l'horari de reunions. A la nova feina, en pocs dies ja va adonar-se que no era el que havia imaginat. Les seves cames patien, el seu cos era un clam de dolor i pareixia que l'ànima se li estava morint i li faltava la inspiració. Però no era per la seva inspiració o simpatia que l'havien contractada, era per les seves cames, llargues i suggeridores. Ara, abatuda a la llitera hospitalària, sentia com les seves eines de feina estaven en perill.
El doctor, a una edat a la qual ja no s'espantava de res, no va poder amagar la sorpresa quan llegí l'historial clínic de la jove. Havia tractat les espatlles adolorides i les columnes deformades per les trenta-dues habitacions diàries de moltes cambreres de pisos. Havia medicat els dolors produïts pel moviment repetitiu de les cosidores. Artritis, bursitis, tenosinovitis i miositis a tutti pleni, però aquella situació era nova: trencament del tendó d'Aquil·les per una caiguda des d'una plataforma de dotze centímetres provocada per fatiga continuada per una jornada laboral de vuit hores o més, sis dies per setmana.
El doctor ja hi havia posat call, després de cada una d'aquestes consultes pensava que hauria de posar una denúncia per maltractes, per explotació o qui sap per què. Fins i tot, en una ocasió ho havia consultat a un responsable sindical, que li contestà que afectivament era un problema, una situació inhumana, una forma d'explotació sanguinària... i que ells ho tenien en compte, per tal motiu participaven en comissió per elaborar un estudi per saber les conseqüències sobre la salut d'aquestes treballadores. Fa anys d'això, ara pensava que podien ampliar la casuística a la comissió d'estudi amb un nou grup: els de les dependentes que estan obligades a utilitzar tacons d'agulla de dotze centímetres d'alçada a la feina.