Aquest és el balanç: l'any 2009 ha estat l'any de la victòria aclaparadora dels corruptes. Hi ha hagut sentències exemplars, és veritat, i imputacions i citacions que fa un parell d'anys hauríem cregut inimaginables, però els corruptes han assolits els seús últims objectius militars: soscavar els fonaments de la democràcia. La democràcia, per cert, és la forma de govern que els ha permès circular en cotxe oficial, però internament se'n devien fotre una bona estona abans de cada prevaricació, de cada malversació o de cada tràfic d'influències. Les festes de Nadal, tan propícies a trobades amb la versió més extensa de la família, o amb els amics de sempre, ens han permès comprovar-ho: que tots els polítics són iguals, i que tots són corruptes, no és, ara mateix, l'expressió d'un estat d'ànim, sinó un axioma tan incontrovertible com ho era el geocentrisme a l'Edat Mitjana.
Dues de les quatre (són quatre si simplificam una mica, és cert) forces polítiques del país acumulen el 99% dels casos de corrupció. L'1% restant, corresponent a una tercera força política, els serveix de cortada argumental permanent per repetir-nos tot allò: no hi ha partits corruptes sinó persones corruptes, tothom té una ovella negra, etc. Veritats a mitges, en la mesura que obliden que no hi ha partits corruptes però sí partits amb moltes més persones corruptes que els altres, i fins i tot partits on les ovelles blanques es troben perdudes enmig de tanta llana fosca. Són els mateixos partits que prediquen amb tota grandiloqüència els propòsits de regeneració i que, en els moments en què es veuen més acorralats, recorren a allò altre de la persecució judicial. Tot plegat, aconsegueixen crear una boira que, si bé no els fa passar per honestos, sí que fa creure que la brutor es reparteix de manera equitativa per totes les barriades polítiques: aquesta mentida és la seva victòria.
La paradoxa és que la intolerància social davant la corrupció castiga de manera més severa que a ningú l'única força política amb un historial net de malversacions i altres herbes parentes. Qui no vol pols que no vagi a s'era, que diuen, però això no hauria de voler dir que no es pot anar a l'era de la política sense ser acusat d'estar tot empastifat. Mentrestant, la tolerància social davant la corrupció (fenomen de sempre, però que també prospera en aquests temps, coetàniament al seu contrari) gratifica els del 99%, tot adoptant noves formes. En època de crisi, n'hi ha que es poden veure beneficiats per aquella creença, més present entre el comú de la gent del que es fa explícit, segons la qual el que sabrà fer funcionar les coses és aquell que també sap fer-se el regal de dos o tres milionets per a ús particular. I després hi ha la tolerància dels patriotes: aquella que ve a dir que sí, que són corruptes, però són els nostres corruptes.
Arribat el dia de les eleccions, i per resumir, podria ser que els votants afectats d'intolerància, fastiguejats, es quedassin a casa, i que els de la tolerància anassin fidelment a omplir les urnes amb les paperetes dels seus: els del 99% dels casos. El cercle de la victòria de la corrupció (corrupció vol dir putrescència, podridura) s'hauria tancat. A veure si sabem evitar-ho.
