Els rumors sobre la possible retirada de Francesc Antich comencen a prendre força de bell nou, just quan aquesta malaguanyada legislatura enfila la recta final entre imputacions judicials, escàndols econòmics, bregues entre partits teòricament aliats, amenaces d'escisió..., i tot un ventall d'espectacles poc edificants que estan empenyent la classe política illenca cap a l'avenc del desprestigi institucional i el menyspreu públic. Amb aquest escenari al davant, és comprensible que el president consideri les properes eleccions com una oportunitat personal per sortir, d'una vegada, d'aquest penós malson.
No és necessari haver estudiat psicologia per constatar que Francesc Antich és, avui, un president políticament i personalment esgotat, que no sap cap on ha de prendre per intentar salvar els mobles d'una legislatura maleïda des de bon començament i, a més, reivindicar la tasca d'un govern en un estat de nervis permanent. Ja no queda res d'aquell entusiasme inicial de fa gairebé tres anys, quan les forces polítiques, econòmiques, socials i mediàtiques que varen fer possible el Pacte II albiraven un futur en el qual un Partit Popular desagnat pels escàndols de corrupció perdria, de manera definitiva, l'hegemonia electoral en benefici del PSIB. Ara, trenta mesos més tard, Francesc Antich és un president que medita seriosament llevar-se d'enmig, engrunat -a causa d'un caprici de la història- dins el cap de fibló d'una crisi infernal de la qual ell probablement no té cap culpa, però que en pagarà, inexorablement, les conseqüències.
