"Així marxa el món; però, no podria marxar d'altra manera? No hi convé concebre, desitjar, procurar una marxa millor? Jo reconec la necessitat del sentiment col·lectiu per tal que el nivell espiritual vagi ascendint, però no puc negar no només la necessitat sinó la conveniència que per aconseguir-ho el poble vulgui procedir en massa de multitud; i vull una organització més natural, dins la qual l'amor humà, l'atracció que la natura desperta en el tracte d'home a home, véngui a omplir el buit de l'abstracció sobre la qual les generacions es precipiten enfurismades.
Jo no puc creure que el darrer terme del progrés humà siguin aquestes grans aglomeracions que deim ciutats i la seva organització definitiva; aquests grans establiments de la indústria on l'amuntegament dels ramats de treballadors és esclau d'una sola màquina gegantina que tot ho mou i governa al seu mecànic compàs; aquests ferrocarrils llarguíssims i aquests vaixells transatlàntics enormes, on les gents van conjuntes a través del món; aquests formiguers a col·legis, hospicis i teatres, on els nens i els homes són educats i assistits i recreats en promiscuïtat tumultuosa; aquests nombrosos exèrcits que es llancen a destruir-se en masses uniformades...".
Són mots que Joan Maragall, barceloní nascut el 18 d'octubre del 1860 i mort a la seva urbs entorn de les festes de Nadal del 1911, posava en boca d'un dels personatges del seu Elogis i els seus diàlegs. Provinent d'una família d'industrials, va tenir des de l'adolescència vives inquietuds intel·lectuals i, després de llicenciar-se en dret l'any 1884 i d'exercir alguns anys la seva professió, s'entregà, vocacionalment, a la literatura i al periodisme, on va quallar un ideari propi.
El 1904 fou proclamat mestre en gai saber i el 1910 li fou atorgat el premi Fastenrath. I segueix dient: "Aquest és el modern socialisme portat per les invencions materials i els procediments mecànics que són efecte i causa del progrés i, encara diria, el progrés en si mateix. Però crec que, així com aquest progrés ha duit el socialisme, altre progrés ho portarà també. La facilitat de les comunicacions materials ha precipitat la gent a la congestió de les grans ciutats; una major facilitat afavoreix la seva dispersió vers una vida més ampla i natural, sense que la seva sociabilitat perdi en res, i no només això, sinó que es millori, i ja en tenim senyals, ja les majors ciutats s'aclareixen vers els afores; ja avui el telèfon permet al polític i a l'home de negocis actuar des de l'amplària dels camps, i l'automòbil retorna independència humana als seients del tren; demà la distribució de la força a distància alliberarà l'obrer de l'esclavatge de la fàbrica i el retornarà a la seva família i llar; i finalment la ciutat tumultuosa i insana no serà necessària a la vida social...".
Curioses prediccions en un temps anterior als començos de l'any 1912, quan encara no es coneixien les pràctiques i els beneficis del món informàtic.
