No sé si heu sentit el darrer disc de Quimi Portet, Viatge a Montserrat. Si no ho heu fet, paga la pena que l'escolteu. Hi ha molt bones cançons. Una m'ha cridat especialment l'atenció, "Homes i dones del cap dret"; de títol patufetenc, amb ressons de Verdaguer i, alhora, pel que fa a percepcions, l'altra cara de "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Sisa.

En el rerefons d'aquest article hi deu ser, la cançó de Portet. Poder gaudir de discs com aquest -però també dels combats de glosadors, de Les veus del Pamano, d'Ausiàs Marc, i de tantes altres coses (són exemples agafats d'improvís)- justifica considerar-se compensats de ser, en el sentit ampli del terme, catalans.

N'hi ha, però, que no sols refusen esforçar-s'hi, sinó que obstrueixen les condicions que, sense esforç, els permetrien integrar-se lingüísticament i culturalment en els territoris en què viuen. D'altres -de fora i de dins- malden per esborrar aquesta realitat del seu projecte de país. Tots ells, potser sense adonar-se'n, es barren l'oportunitat de ser, en el sentit d'Espriu, més rics i més lliures.

És que és molta la gent nafrada pel verí que el sistema espanyol han anat administrant amb persistència. Un verí que els fa creure que la seva llengua és, per la gràcia de Déu o perquè sí, superior a les altres en virtuts. Podem trobar-ne exemples en temps endarrerits i durant el franquisme, però també en les campanyes -permanents o periòdiques- d'alguns partits i mitjans i, fins i tot, en personal que ocupa càtedra a la RAE, com Gregorio Salvador, que l'any 1989 escrivia que si "el español" s'havia estès "ha sido por razones puramente intrínsecas, no porque nadie se haya ocupado de promover esa expansión" i que "buena parte del éxito del castellano hay que atribuírselo a sus cinco vocales netamente diferenciadas, el sistema vocálico más perfecto de los posibles, sin vocales mixtas ni intermedias, sin sensibles diferencias en su intensidad".

Sobren comentaris i fa nosa l'anglès, que, amb moltes més vocals, s'ha estès més que el castellà. Que difícil deu ser reconèixer que totes les llengües són bones, que no n'hi ha de superiors a les altres, que l'expansió i regressió de les llengües no són a causa de les llengües sinó dels qui les imposen! Amb especialistes com aquest, poca cosa podem retreure als qui no ho són.

Malauradament vivim temps enaltidors d'aquesta vigent castellanoespanyolitat d'ignorància i odi, a què al·ludia Machado. És cert que no tothom és igual i que també hi podem trobar gent capaç d'entendre la diversitat i saber-se'n afortunat; però ara passa més desapercebuda que mai, arrossegada pel tsunami espanyolitzador que els engoleix, per la dreta i per la no tan dreta (el 2010 no en serà excepció). No sorprèn que, de vegades, en fer referència a la "pesta espanyola" calgui aclarir que es tracta de la grip de 1918.

En la recuperació social del català ningú no ha d'aspirar a fer que el català, en el seu territori, sigui percebut com perceben el castellà aquells espanyols que, ofuscats per la creença de parlar una llengua superior, rebutgen la resta (o una part de la resta).

Els que sabem català podem accedir a peu pla a tota l'oferta en què s'ubiquen els productes suara esmentats; però també -tots aquells que no han estat engolits per la mentalitat espanyola al·ludida per Machado- a una actitud oberta cap a altres llengües i a altres cultures, que ens permet, entre altres coses, poder gaudir igualment de tot allò de què poden gaudir els que només saben espanyol; excepte, potser, de la desaparició de les altres maneres de ser i de dir.