Avui, el principal problema que preocupa la ciutadania és l'atur i el funcionament de l'economia. D'aquí que és normal que aquestes qüestions siguin el principal objecte d'atenció de prou persones públiques. Quan la situació és complicada, i la nau s'engronsa, qui condueix el vaixell ha de ser optimista, malgrat ell sigui el primer que conegui de ben a prop els perills i l'empenta de les ones.

De la mateixa forma que, quan algú juga i està perdent un partit, mai no ha de donar la situació per irremeiable. Sempre ha de lluitar per aconseguir la victòria. Quan es tracta de persones, existeix una certa correlació entre la seva situació anímica i els seus resultats. En el nostre cas, també, econòmics. De forma que Zapatero, o qualsevol altre president de Govern, fa un any tenia l'obligació de no deprimir la ciutadania amb l'arribada del temporal. I avui -ara l'anomenen pessimista-, la té de no permetre amplificar una eufòria abans d'hora. Tot això forma part de la solitud, i la incomprensió, del dirigent; sigui estatal, autonòmic o local.

Segons la previsió econòmica de Funcas (Fundació de Caixes d'Estalvis) -que és un dels millors serveis econòmics de l'Estat, dit per boca de diputats del Congrés de tots els partits-, la previsió per al 2010 és que el valor afegit brut de les Illes creixi un 0,1%. Des del punt de vista de les empreses, la productivitat aparent augmentarà un 2,2% i el cost laboral unitari baixarà un 0,5%. Però la renda familiar bruta disponible i el volum d'ocupació disminuiran un 1,3% i un 2,2%, respectivament. És a dir, que hi haurà prou situacions familiars que empitjoraran. Segurament, aquest cop l'hauran d'aguantar les famílies més desafavorides, les quals, prou d'elles, per exemple, compten amb una hipoteca o fan un lloguer.

Si no s'hi actua, i s'abandonen aquestes famílies en situació de precarietat, s'incrementarà la taxa de morositat. I això, segons el Sr. Juan Ramón Quintás Seoane, president de la CECA (Confederació de Caixes d'Estalvi) i catedràtic de Teoria Econòmica, és negatiu, ja que, d'acord amb la seva intervenció al Congrés de Diputats del proppassat 17 de març, quan parlava sobre aquesta matèria, "todos sabemos desde el primer año de carrera que la evolución del Producto Interior Bruto de un país se mueve en sentido contrario, exactamente, la correlación es perfectamente negativa, con la morosidad".

Per això, ajudar les famílies en precari, no només s'ha de veure com un suport social, sinó també com una eina econòmica, pels seus efectes col·laterals positius: evitar morositat, evitar baixada del Producte Interior Brut i evitar empitjorament de la situació econòmica. De forma que aquesta visió egoista que donen alguns liberalconservadors -quan asseguren que és llançar els diners a fons perdut, aquesta política economicosocial, i esperar que la gent visqui de l'aire del cel; a més d'acusar el Govern de l'Estat de fer una política electoralista-, no, no és gaire fina.

Ara bé, és clar, no ens basta sortir de la crisi. També ens hem de preparar per al futur. I això passa per un canvi de model de creixement econòmic. I en aquesta matèria, benauradament, ens poden ajudar els gairebé 120 milions d'euros, que no esperàvem, del nou finançament autonòmic. Ens han caigut com aigua beneïda. O no?