Hugo Chávez i Evo Morales, potser sí que van anar a Copenhaguen amb idees "bolivarianes" sobre el petroli i el gas, però culpabilitzar-los, com sembla que va fer la ministra espanyola de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, del fracàs de la cimera del clima, és fer-ne un gra massa! Hores després que Elena Espinosa manifestàs les seves opinions a Público, un comunicat del Ministeri de Relacions Exteriors del Govern veneçolà reclamava a les autoritats espanyoles que aclarissin si les opinions esmentades representaven la posició oficial del Govern espanyol. No calia. El mateix president Zapatero, davant el ple de Nacions Unides, assenyalava la Xina i els EUA com a responsables màxims del bloqueig de les negociacions i instava ambdós països a "no eludir llurs responsabilitats davant el món".
Amb el pas de l'any, a moltes cultures de l'hemisferi nord es fan rituals del naixement de la llum. S'accentuen els missatges de solidaritat i desigs de pau. Amb una condició: que els homes manifestin en la pràctica llur bona voluntat. La qual cosa, dit sia de passada, no és gaire freqüent en la política. Som al temps de l'any en què ancestralment l'aventura humana experimentava la seva fragilitat. Un sentiment d'angoixa corprenia les societats prehistòriques a mesura que la nit freda, amenaçant, semblava vèncer dia a dia, fins que el sol renaixent recuperava a poc a poc minuts de llum. El món sortia de les tenebres i la vida (l'infant Jesús, o la Llum nova, o el que es vulgui) revenia amb prodigalitat i promeses renovades. El cicle anual ens pot fer pensar en una naturalesa inesgotable. Però aquests arquetipus antropològics pertanyen a un planeta ben diferent del que tenim avui.
A Raça i Història, Lévi-Strauss -de qui el 2009 se n'ha dut el cos, però les obres del qual fonamenten força coneixements de la cultura contemporània- explica que l'home surt del Neolític amb la revolució industrial. Es parla llavors de l'era antropològica: l'home, per ell mateix esdevingut una força tel·lúrica, amenaça la natura. De fet, la pot destruir si no modifica la seva actitud depredadora.
Però no hem de parlar en termes tan genèrics. No és "l'home", sinó determinades societats humanes. Zapatero n'ha assenyalades dues; però òbviament els europeus també hi entraríem de ple. L'Estat espanyol ha superat amb escreix els límits d'emissions de CO2 que s'havia compromès a respectar. Les Illes Balears tampoc som, per descoptat, cap exemple d'economia sostenible. No estant disposats a canviar d'hàbits, ens podria succeir com als organismes vius que no saben més que seguir la seva línia determinada: acaben extingint-se. L'evolució dels conjunts bacterians sol ser molt curta de vista, conservadora i peresosa, tot i que alguns membres d'aquests siguin exploradors i oportunistes. N'hauríem d'aprendre de les bactèries. Si el principi de precaució no basta, perquè som incapaços de frenar les pròpies inèrcies, oposem-hi el principi d'anticipació. No n'hi ha prou a deixar a les generacions futures un medi ambient durable, estacionari (que açò no s'ha aconseguit ni a Kyoto ni a Copenhaguen ni per ara aumon); esdevé vital fornir els mitjans per anticipar-se a l'evolució ineluctable per tal adaptar-nos-hi canviant el que calgui canviar. Emprar el cervell per imaginar nous escenaris i posar-los en obra.
No serà, probablement, la via tècnica la que donarà solucions a la crisi ecològica global. Una crisi de civilització reclama una anàlisi més tost "espiritual" o, cum-alre-no, antropològica. I, ves per on, és Evo Morales qui diu prioritzar aquesta constant en els seus plans polítics: Patxamama, nom de la Terra mare en les cultures indígenes bolivianes, no pot ser considerada com a simple font de recursos naturals. És la casa de tots els éssers vivents. La seva malaltia té un nom: la voracitat del capitalisme mundial. He de reconèixer que Zapatero no era tan clar quan assegurava que la Terra pertany al vent.
