El sofà de l'amor

La meva amiga Angie sempre diu que mai no pot saber si un home pot ser l'home de la seva vida fins que no el veu assegut al sofà de ca seva. De fet, en va descartar més de deu i més de vint per aquesta causa. En Pere, un dels seus pretendents, era un home ben especial. Tenia unes manotes grosses i unes dents molt blanques. El cos fibrat, uns cabells daurats i era un pijo - sport, cosa que a ella li encantava, tot i que mai no ho volia reconèixer. A més, tenia uns atributs per a la seducció meravellosos. Ella va caure de quatres als seus braços.
La prova de foc, però, no estava completa. No l'havia vist assegut al seu sofà. Amb tanta passió, cada vegada que li insinuava:

-Machote, miram una pel·lícula assegudets al sofà, tu, jo i una botella de Llàgrima de Sang?
-No, perla, l'única llàgrima que caurà dels teus ulls blaus no serà de sang, i molt manco de pena. Sols et vull veure plorar de plaer. I clar, davant aquesta tessitura, el sofà es perpetuava com la gran assignatura pendent. Un bon dia, després d'haver provat el jardí, el taulell de cuina, el bany, la rentadora en marxa i fins i tot l'eixugadora, la meva amiga, molt cuca, va insistir a veure una pel·lícula, tot i que en Pere, que continuava més arrencat que un boc en primavera, li va dir:

-Et faré una concessió. Si vols que assegui al teu sofà, serà per veure una pel·lícula profunda. Coneixes Conrad Son, el director de cinema?
-De cinema porno, vols dir.
-Sí, però en català.
-Ah, idò si és així... t'escolt, rupidet. Diga'm coses.
-En veurem una i, després, posarem en pràctica el tema, l'argument i l'acció. Què trobes?
La meva amiga, que té clar que un fi sempre justifica els mitjans, va accedir a tot aquell gustós pla que li havien proposat, no sense abans plantejar-se si aquell home tenia totes les neurones al mateix lloc, i no precisament al cervell. Una vegada vista la pel·lícula, fets un parell d'assajos generals i una gran première, va aconseguir que quedàs extenuat i, per tant, el seu propòsit: veure com quedava al decorat de la seva sala d'estar, amb aquell sofà que adorava perquè l'havia heretat de la seva repadrina. La decepció va ser monumental. No hi deia ni vestit ni nu, ni molt manco amb la boca badada com tenia després de tanta sessió de frenesí.

Després d'aquest episodi, que em va contar plorant com una Magdalena i engolint, totes dues, una capsa de quilo de bombons de Can Fresquet, no la vaig veure durant molt de temps i ni tan sols contestava les meves trucades.
L'altre dia, dimecres per ser exactes a les cinc en punt, la vaig veure esperant, nerviosa al carrer, que obrissin les portes de Mobles Llorenç.
-Ei, Angie, què fas aquí?
Ella quedà una mica tallada quan em va veure.
-Hola, ehem, res... Esper en Pere.
-En Pere, i això? O treballa aquí?
-No, bé, fa anys que som amigues, així que et seré sincera. Diuen que si no podem canviar les coses, hem de canviar la nostra actitud.
-I? Què em vols dir ara? Que t'he ofès en res?"
-No, vida. He vengut a comprar un sofà. I vénc amb en Pere perquè és imprescindible que el moble li quedi bé. Així s'hauran acabat tots els nostres problemes.

Me'n vaig anar cap a casa intentant recordar tots els sofàs que jo havia comprat els darrers anys. Vaig arribar fins a cinc abans de comprovar com milers de llàgrimes (de pena) em rodolaven per la cara, sense tenir bombons als quals recórrer. Cinc sofàs com a mínim i una sola parella. Tanta sort que el meu príncep no s'hi asseu gairebé mai. I la veritat és que al meu llit, hi queda d'allò més bé...