La recent desgràcia de l'edifici desplomat a Palma ha vengut a demostrar com s'està imposant un discurs que em sembla que, com a mínim, ens hauria de conduir a la reflexió. Aquest discurs consisteix, davant qualsevol eventualitat, a girar els ulls cap als poders públics. Aquest discurs consisteix a sempre fer l'Administració la responsable subsidiària de tot. Aquest discurs és un discurs íntimament lligat amb la filosofia de reivindicar i exigir drets i oblidar deures i obligacions. El nostre no és un règim comunista, on l'estat exerceix un paper omnipresent que planifica i actua en tots els àmbits de la vida. Ben al contrari, el nostre és un sistema de mercat on es garanteixen drets com el de propietat. El que passa és que molts de drets tenen correlativament càrregues. I quan s'incompleixen aquestes càrregues, no hem d'assenyalar i cercar sempre i en tot cas el papa estat que ens resolgui la controvèrsia.

Els poders públics tenen les seves funcions i les seves responsabilitats, però hem de combatre la idea i la percepció que són els únics que tenen funcions i responsabilitats. Els empresaris, els treballadors, els propietaris, els llogaters, les associacions de veïnats, els sindicats, els col·legis professionals... tots tenen unes funcions i unes responsabilitats. No sé si ens adonam, tots plegats, de la societat aviciada que estam creant. Les responsabilitats normalment ni s'han de recordar, ni s'han d'exigir, s'assumeixen i punt. Els propietaris tenen la responsabilitat de fer les reparacions estructurals necessàries perquè els seus immobles mantenguin unes mínimes condicions de seguretat. I els llogaters tenen la responsabilitat d'exigir que es facin aquestes reformes i escometre segons quin tipus de reparacions. I l'Administració, quan tengui coneixement que no es donen aquestes condicions mínimes, pot obligar a la realització de les obres necessàries o pot declarar la runa i desallotjar l'edifici. Tothom hi té la seva responsabilitat. Canviar l'ordre de responsabilitat i pensar que l'Administració pot tenir un aparellador o un arquitecte darrere cada propietari i un policia darrere cada ciutadà és absurd.

I el problema de fons, i moltes de les declaracions que hem sentit aquests dies així ho indiquen, és que de cada vegada són més les persones que fan recaure tota la responsabilitat en l'Administració. És que la inspecció tècnica només es fixa en la seguretat exterior, és que no hi ha prou ajudes per fer rehabilitació, és que l'Ajuntament no va ordenar el trasllat a uns altres pisos, és que s'han fet obres sense llicència... No estam tergiversant els termes i canviant l'ordre de responsabilitats? No estam convertint l'anècdota en l'explicació dels esdeveniments? No estam considerant els ciutadans una mena d'inimputables que requereixen la contínua protecció i control dels poders públics? Quina és la responsabilitat que més ha fallat en el dissortat accident i a quina responsabilitat ha prestat més atenció l'opinió pública?

Als juristes se'ns ensenya que el dret penal és la darrera resposta davant els incompliments de les normes de convivència convertides en normes jurídiques. És a dir, se'ns ensenya que el càstig major i la sanció han de tendir a no ser utilitzades, perquè allò desitjable és que la societat trobi vies alternatives de resolució. I se'ns ensenya que l'aplicació del dret de castigar és un petit fracàs de la mateixa societat. Doncs bé, tenc la sensació que s'està imposant un relat on sembla que l'Administració i el càstig són l'únic remei. Quan el primer remei és que tothom assumeixi les seves responsabilitats, en lloc d'aquesta renúncia massiva i esbojarrada.