Andrea Camilleri treu foc pels queixals quan parla de Silvio Berlusconi, però no pot deixar de tenir present que va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Les tòrrides vel·leïtats de Berlusconi, la seva traça per fer lleis amb finalitat autoexculpatòria, la sòrdida figura que batega darrere la imatge de picaresca de postguerra, tot plegat ben conegut de la població italiana, no han fet sinó inflar el seu cabàs de vots, de simpatia i d'adhesió de la gent. Berlusconi és un dels bonys més purulents de la democràcia, però cadascun dels seus votants són també aquest bony. I per què el voten? Segons el creador de Catarella i de Montalbano, perquè una gran majoria d'italians voldrien ser com ell, que pot fer i desfer al seu gust i a la seva conveniència. La corrupció, quan s'ha instal·lat a la cúpula de la vida política, aparentment hauria de ser controlable: així, tallant quatre caps, l'honestedat recuperaria el terreny perdut.

Passa que aquests caps són com el cap de la Hidra, i és així perquè la força els puja des de les arrels més fondes de la societat. La corrupció d'una guarda de governants ens diu fins a quin punt la societat que els ha avalat és corrupta. Aquesta fórmula -en democràcia, matemàtica- també es pot aplicar al nombre de polítics honrats, o intel·ligents, o més aviat curtots. Camilleri té una imatge molt útil per fer entendre la seva visió de la Itàlia actual pel que fa a la política: diu que, als italians, els inspira el vespino, que es mou pertot arreu, contra direcció, per les voravies, per on li roti, aparca on primer li passa pel cap al conductor, no paga imposts ni multes...
Berlusconi és un tanc amb filosofia i mobilitat de vespino: no és menester dir fins a quin punt les seves maniobres extramurs de la llei i de la decència poden capgirar els valors que se suposa que han de presidir la vida d'un poble civilitzat.

I nosaltres? La gent devota del concepte vaporós de la mediterraneïtat per explicar les coses més bàsiques i concretes, ho ficaria tot dins el mateix sac: hi ha una part de raó, la que fa al sac. La diferència rau en el garbell, que aquí encara és una mica més fi. Però es va obrint cada dia. Al senyor Hidalgo, exbatle d'Andratx, no l'apartaren de la batlia les urnes, i alguns bons observadors del poble asseguren que ara tornaria a tenir majoria absoluta -cosa que no sabem, però aquesta és la sensació.

Sí sabem, això no obstant, que com més casos de corrupció s'acumulen entorn de les sigles del PP, més augmenta l'avantatge que aquesta dreta li treu al PSOE, i això que el sondeig que ens ho mostra va ser fet abans que els socialistes catalans haguessin de passar per la vergonya de veure com l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el feu inexpugnable dels socialistes, era inculpat pel jutge Garzón. En qualsevol cas, una simple maniobra de transfiguració -de culpable a víctima- del PP davant la concentració de casos de corrupció ha estat suficient perquè una majoria d'espanyols li fes costat. L'argument victimista és tan feble que no s'aguanta de per enlloc. Només s'explica per l'augment d'espanyols que cada dia es posen a la fila d'on reparteixen vespinos.