L'anunci del rodatge d'una minisèrie de televisió dedicada a la figura del cardenal Tarancon (1907-1994) és una d'aquelles notícies, potser insignificants mediàticament, però amb un calat social interessant. Una iniciativa que posa de manifest la sensibilitat i la perspectiva del teixit de la producció cultural, perquè Tarancon és una d'aquelles figures imprescindibles per explicar la història dels darrers cinquanta anys.
Tot allò relacionat amb la divulgació d'aquesta història i d'aquest passat encara present cobra més interès precisament perquè hom té la sensació que la ciutadania no acaba de ponderar suficientment bé ni explicar-se amb claretat els temps presents.
Tarancon és una icona, un símbol d'allò que molts ciutadans -al marge de les seves conviccions i creences- imaginen que ha de ser el paper de l'Església en la societat i el rol de la seva jerarquia. El 1993, només un any abans de la seva mort, el cardenal emèrit, jubilat i amb residència a Burriana, amb vuitanta-sis anys, va ser convidat a fer una conferència a Sant Francesc, de Palma.
Només arribar a La Porciúncula i contemplar els jardins i l'església moderna dissenyada per Ferragut comentà: "I vostès són conscients de la imatge de riquesa que donen a la gent?". Era així de directe i de clar. Tant ho era que record en un dinar, el 1980, a una parròquia popular de Vallecas, un religiós mallorquí li oferí un puro. El pobre fraret guardava tota casta de puros, però no fumava i desconeixia que de puros també n'hi ha d'estantissos.
Tarancon fumava compulsivament Gitanes i aquell fraret, pensant fer un ou de dos vermells, li oferí un puro d'allò més gros. Tarancon se'l mirà, l'olorà i contestà tot enfurismat: "Vostè me pren per beneit o què? Si vol tenir un fumador content aprengui a fumar i a conèixer la qualitat del producte que ofereix", i continuà amb les seves cigarretes.
Tarancon pot ajudar a entendre i explicar molts components invisibles de la història més recent, sobretot perquè mantingué la seva llibertat i la seva autonomia respecte als poders fàctics, es féu respectar a Roma i s'oferí per acompanyar l'Església pel camí de la modernitat i la democràcia. Uns mesos després de l'elecció de Joan Pau II, la tardor de 1978, oferí una conferència suculenta, a Madrid, on vaig tenir ocasió d'escoltar el punt de vista d'un cardenal que havia assistit a un cònclave que, ell mateix considerava transcendental pel futur de l'Església.
Tenia una capacitat excepcional per a la comunicació i, potser, molts dels seus oients es quedaven amb les anècdotes sucoses que contava. Els que l'escoltàvem i llegíem entre línies ens adonàvem que manifestava símptomes d'inquietud i exposava dubtes seriosos sobre el futur més immediat de l'Església. Bona part dels seus pronòstics s'han complit.
Potser fins i tot no imaginava que les conseqüències tindrien la gravetat que, ara, Hans Küng està denunciant i, com ell, molts altres teòlegs i cristians compromesos. El fum dels gitanes ha desaparegut. Ha tornat el fum de l'encens.
