Què en sabem, de Ramon Llull? Els estudiosos ens parlen de la complexitat immensa de la seva obra, en algunes parts de les quals és menester disposar d'un bon guia si hom en vol eixir una mica il·luminat i mentalment indemne. Algunes vies vers aquesta poderosa personalitat es poden transitar amb probabilitats d'èxit, però arriben a ser tantes les cruïlles, els passos a nivell, els trams subterranis dels seus corrents, que el panorama global és a l'abast de poques persones -si ho he de jutjar per l'experiència personal de servidor, lectures incloses, naturalment. Llull no fou una persona bona d'emprendre, i la seva obra és un oceà pel qual només els mariners més experts naveguen amb alguna possibilitat d'arribar a port. "La mar, correntia del món". La mar, tan creuada per les rutes que menaven als ports dels infidels.

No sé ara com s'ensenya Ramon Llull als nostres adolescents, és a dir, a les persones que podrien donar per conclosa la seva formació acadèmica i el seu contacte amb els llibres o qualsevulles altres eines de coneixement. Sí sé que, en el meu temps, el que se'ns ensenyava de Llull no pagava aixecar-ho d'en terra. Pels resultats generals, no sembla que la cosa hagi millorat gaire. El desconeixement de Llull contrasta, però, amb la seva omnipresència en la producció cultural del nostre país. És un referent ininterromput en àmbits on és, alhora, un gran desconegut. Sembla com si se l'utilitzàs com a reclam per a tota casta d'accions culturals, i en aquest sentit podríem dir que l'hem convertit en allò que en castellà en deien "chica para todo".

Voldria que aquestes paraules no s'entenguessin com una pedrada contra ningú, ja que ningú no està en disposició de tirar la primera pedra ni la que fa trenta. Es tracta, simplement, de convidar a fer una observació sobre el cas i de demanar una mica de seny per deixar de prendre el nom de Llull en va. Altrament, farem amb la seva figura el pitjor que hi podem fer: trivialitzar-la. Pujar als altars els sants que desconeixem no afavoreix la religió. Emprar Ramon Llull com a coartada no afavoreix la cultura. Sens dubte, seria saludable, beneficiosa, una moratòria lul·liana sine die, a l'espera que els ciutadans i ciutadanes del país sabéssim una mica de què parlam quan parlam de Ramon Llull. Alguns treballs (de Jordi Gayà, per exemple, d'Anthony Bonner o de Gabriel Ensenyat -la magníficament intel·ligible introducció a la Vida coetània-) són els primers escrits que em vénen al cap, accessibles a quasi tothom, i que podrien començar a corregir una de les situacions més anòmales, més grotesques i lamentables que presenta l'estat general de la nostra cultura, a la qual s'incorporen diàriament esbarts de lloros i cotorres.