Fa molt de mal fer un article un dia de dol com el d'avui. L'esbucament de l'edifici al Camp d'en Serralta i l'incendi al Molinar són dues tràgiques coincidències que vesteixen de tristor tota una ciutat. Ara ja sentim veus que demanen responsabilitats municipals, però tal com va afirmar la regidora d'urbanisme de Cort, Iolanda Garví, la responsabilitat sobre el manteniment dels edificis és eminentment dels seus propietaris. L'Ajuntament de Palma ja vetla, mitjançant l'ordenança que regula la Inspecció Tècnica d'Edificis -una de les més restrictives de l'Estat-, per a aquest obligat manteniment, però és evident que no es pot posar ni un policia ni un tècnic a cada portal per corroborar que tothom compleix amb les seves obligacions.

I és que en aquesta terra nostra -com a la resta de terres, supòs,-existeix una facilitat enorme per no tenir en compte el valor de les institucions fins que arriba el moment de responsabilitzar-les de tot el que passa, bàsicament d'allò que és negatiu. Només es parla de les institucions públiques per dir que haurien de liderar tots els projectes, que haurien de solucionar tots els problemes i, d'aquesta manera, s'exonera els privats de la seva responsabilitat. L'altre dia vaig anar a una reunió amb persones que hi eren a títol individual, associacions, empreses privades i el batle i la regidora del poble on tingué lloc. Es tractava de posar en marxa una iniciativa de dinamització cultural i econòmica que interessava tothom, però bàsicament el sector privat. Idò bé, al final de la reunió per a alguns la conclusió va ser que l'Ajuntament havia de liderar el projecte. Potser creiem massa poc en el món privat, associatiu o empresarial i, a la vegada, també patim una certa manca d'autoestima que ens fa pensar que la societat civil té molt poques possibilitats de dur a terme projectes sense la direcció de les institucions públiques, cosa que no passa en altres territoris com, per exemple, Catalunya.

I, tanmateix, la realitat no va per aquí perquè a les Illes Balears han triomfat, afortunadament, moltes iniciatives sense tenir un poder polític que els ignorava, els girava l'esquena o, directament, hi anava en contra. Un català que coneix les Balears i que hi ha treballat, sempre em diu que el que més el sorprèn és la manca de confiança i creença que a les Balears tenim elements únics dins el món. Potser té raó i potser el mal rau en el nostre propi benestar. Sembla que en el fons vivim tan bé que no hem hagut de menester trencar-nos el cap per valorar el que tenim, per donar a conèixer unes Balears diferents, per mostrar les nostres potencialitats, etc. Sembla com si tenguessim un restaurant fabulós, però com que amb el que es consumeix a la barra tenim les sopes guanyades ja no fem passar els clients al menjador del restaurant, on tenim allò més preuat. En alguns casos, a més, sembla que pensam que el restaurant dels altres ha estat i serà millor que el nostre i, per tant, no tenim cap motiu per mostrar-lo amb orgull.

Em sap greu l'exemple del món de la restauració, però potser és prou clar. I per acabar, autopromoció i crítica. Ahir vespre s'estrenava un nou programa a IB3, Transparències. Un servidor, el presenta, per la qual cosa només alabaré els entrevistats. El primer va ser Alfonso Guerra i algú ja em va dir que no entenia per quin motiu havíem de fer un programa en clau espanyola i no el fèiem en clau de país. Jo, hi ha conceptes que no entenc. El concepte "els nostres" (en parlaré la setmana que ve) i el concepte en "clau de país." Que una televisió actuï en clau de país no significa que només hi surti gent del país, nostrada i propera. Actuar en clau de país és també interpretar el món des de casa nostra. Per això IB3, TV3 i Euskal Telebista poden entrevistar els mateixos personatges que TVE o la RAI, sempre que ho facin des d'una òptica pròpia.

Els mitjans de comunicació d'aquí no només han de parlar d'aquí, també han de fer-ho del món des d'aquí. I això és el que fa una televisió més vista i més valorada. I això és el que fa que els ciutadans pensin que no només tenim una televisió d'anar per casa i parlar de "lo nostro", tenim una televisió per parlar, difondre i donar a conèixer la nostra realitat, però també per mostrar el món des de casa nostra, amb els nostres ulls i amb la nostra òptica.