algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

Un testimoni de pes

No és fàcil fer una valoració mínimament adequada, dins aquest espai, d'un llibre com Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos, de Josep M. Castellet. Perquè encara que sigui, en part, anecdòtic, de cap manera es pot considerar un llibre lleuger. El seu autor ha estat, durant llargs anys -i encara és- un directiu d'èxit del món editorial, un pes pesant de la crítica literària durant una època i, en definitiva, un cappare de l'Establhisment barceloní i un testimoni de pes. En especial pel que ens explica en relació a unes amistats i un companyerisme, dignes del major respecte.

Malgrat que ens parla -com ell mateix reconeix- tant o més d'ell que dels personatges de les sis monografies o que composen el llibre, ens proporciona molta informació sobre la peculiar barreja d'activisme cultural i polític que va esser l'antifranquisme a Barcelona. Tot i que és ben possible que no es pogués fer altra cosa. En tot cas, podem demanar-nos si aquells foren temps tan adversos per a la gauche divine. De fet, a la p. 235, Castellet escriu: "Les dictadures, un cop establertes, per mantenir-se practiquen des del poder un domini irracional sobre la societat: mai no saps què pots fer o no, la repressió és erràtica i, en conseqüència, la resistència al poder també és irracional i erràtica".

Castellet insisteix molt en la personalitat intel·lectual fortament seductora d'un grapat dels "amics personals i companys d'aventura literària o cultural durant molts d'anys", que apareixen en el llibre, tot afegint que "crec que no hi sobra ningú, però sé segur que en falta més d'un". La seva admiració s'adreça especialment a Manuel Sacristan, el filòsof marxista, Gabriel Ferrater, amb qui va coincidir tant a la revista Laye com a Seix Barral, i Alfons Comín. Del primer, sorprèn una mica que es preocupi d'assenyalar que "la família Sacristan vivia en un pis discret, correcte en la seva grisor", i que "en aquells anys difícils, tenien un passament suficient encara que marcat per una fluctuant incertesa dels ingressos". Així com també que ens comenti: "En Manolo, més anticatòlic que ningú, tenia, en canvi, un sentit de la religió -entesa com a misteri, tal com ell mateix va escriure- que, pel que jo sé, no el va abandonar mai. Probablement, estava lligat a una vivència de la mort personal, íntima i pudorosa, també present fins al final".

De Gabriel Ferrater ens diu: "Com que vaig compartir amb ell durant molts d'anys el comitè de lectura de Seix Barral, puc donar fe que era el millor lector que he conegut mai, tant pels seus interessos particulars, com pels de les editorials amb les quals va col·laborar", tot subratllant "l'impacte que les intervencions d'en Gabriel van tenir en les discussions dels jurats dels Premis Internacionals de Literatura". Quant a Alfons Comín, del grup d'El Ciervo, "un dels pocs intel·lectuals del país autènticament inserits en la realitat obrera", catòlic disconforme i dirigent comunista (té un llibre d'un títol tan significatiu com Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia), ens diu que el que havia après del tot era "que no es podien establir prioritats esquemàtiques del tipus <<primer, la revolució, i després parlarem de la resta>>. No, o la revolució partia des del primer moment amb un bagatge de veritat total o s'estroncava dogmàticament i burocràtica la pràctica del seu missatge d'alliberament. D'ací la idea creixent de la necessitat de crear un camp autònom -dins l'espai politicosocial- per a la cultura. L'autonomia cultural se li plantejava amb angoixosa urgència, en certa manera perquè creia que era la manca d'aquest aspecte on es feia més patent el fracàs dels països del socialisme real".

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.