Fa pocs dies aquest diari donava notícia que una caporal de la guàrdia civil ha denunciat per tercera vegada el seu superior per assetjament, cosa que l'acusat nega. Al marge de quin dels dos diu la veritat, com a mínim n'hi deu haver un que menteix o desvirtua els fets. Hi ha, per tant, evidència que no és sempre exemplar i immaculat el comportament dels agents de l'ordre. Si feim un poc de memòria o repassam la premsa no costarà gaire trobar casos de membres de la policia que han estat acusats i condemnats per haver robat, estafat, per haver estat autors d'actes de violència de gènere o per haver comès excessos en les seves atribucions, conduït beguts, abusat dels subordinats, etc. És a dir que, formant part d'aquests cossos, també hi ha persones que són capaces de cometre les mateixes infraccions, faltes i delictes que cometen persones d'altres col·lectius humans.
Vist aquest paral·lelisme, sorprèn que en un aspecte no n'hi hagi ni un de maculat.

Em referesc al fet que en els expedients oberts o en els judicis celebrats quan els agents han estat denunciats per no haver respectat els drets de ciutadans que s'hi han volgut adreçar en català -si no m'equivoc o no em falla la memòria- mai no han estat considerats culpables o, com a mínim, no s'ha sabut. És més, sovint el qui al final en resulta més malparat és la presumpta víctima, perquè en el procés, allò que inicialment semblava un maltracte del funcionari patit pel ciutadà, pot transformar-se en un delicte d'ofenses o resistència a l'autoritat. De rebot, aquestes situacions també serveixen d'eficaç i celada advertència als ciutadans que, en trobar-se amb policies, és millor oblidar-se dels drets lingüístics i comportar-se com si no existissin; i, alhora, il·lustra els policies que el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans no és, per a ells, cap obligació i que, si preveuen que el seu comportament pot provocar cap conflicte, s'avancin a denunciar el ciutadà per ofenses o resistència abans que el ciutadà els denunciï a ells.

Pels resultats derivats de les investigacions internes i judicis d'aquests casos resulta que -fins allà on sé- cap membre dels cossos policials mai no ha deixat de ser respectuós amb els drets lingüístics i enlloc mai tampoc cap d'ells no s'ha excedit reprimint ni malmenant qui, en parlar amb ells, vol exercir el dret de parlar en català. Vist que hem de creure que la situació és aquesta, no estaria malament que l'OCB creàs un premi 31 de desembre per concedir a tots els policies que siguin víctimes d'aquestes denúncies (segons sembla, tots els denunciats), com un reconeixement pel seu exemplar comportament amb relació a l'ús de la llengua catalana.

Però, potser, la realitat és una altra. A part del que s'ha exposat en el primer paràgraf, m'ho fa pensar també l'actitud dels qui mai no donen crèdit a les denúncies d'obstrucció a l'exercici dels drets lingüístics dels catalanoparlants i que, en canvi, en donen -potser amb raó- a les denúncies sobre el partidisme de la policia en determinades actuacions i a les maneres d'obrar dels agents a l'hora de detenir segons quines persones i d'investigar segons quins delictes. ¿Qui sap si és perquè n'hi ha que creuen que l'agent que priva els catalanoparlants d'exercir-ne no comet cap delicte ja que els catalanoparlants, pel fet de ser-ho, ja devem néixer culpables o fer-nos-hi a partir del moment en què adquirim aquesta llengua? ¿Qui sap si, al costat de la càrrega del pecat original comuna a tots els humans, nosaltres hi duim aquesta altra, la del "delicte original", i no ho sabíem?