Dijous, en aquest mateix diari, Josep Melià ens oferia una reflexió sobre el paper dels mitjans, tot exposant alguns interrogants. Una exposició que, en conjunt, reflectia dubtes que la ciutadania manifesta sobre la confusió i el soroll ambiental. Probablement és políticament incorrecte que un polític desconfiï dels mitjans de comunicació, sobretot quan forma part del teixit, com servidor, d'un mitjà de comunicació.

Allò més interessant és el consol que hom experimenta en compartir punts de vista i constatar que no està sol observant la dinàmica de la informació i de l'acció, sobretot si hom dubta sobre si la política es fa a la redacció dels mitjans i s'analitza i estudia en els despatxos públics, o si més aviat és a la inversa i s'executa en aquests espais públics i s'analitza en les redaccions. En uns i altres indrets, pel que se veu, els pactes i les enteses són difícils, com molt bé expressava l'admirat Pep Verger.

Hom té la sensació, globalment, que allà on sembla que no hi plou, tanmateix no hi poden estar de goteres. L'estament periodístic també se veu que té les seves dificultats i les seves desavinences. Una institució privada amb una projecció pública rellevant acaba de fitxar un periodista com a responsable de comunicació i relacions externes. Un nomenament que, pel que es llegeix entre línies, ha desconcertat l'estament i l'entorn.

Però allò més sorprenent és la sinceritat de Pep Verger en afirmar que li sembla un nomenament desencertat precisament perquè ‘no manté una bona relació amb un bon grapat de companys. O dit d'una altra manera, està barallat amb més d'un periodista de llarga tradició i experiència'.

Constatar les goteres a casa d'altri, objectivament no hauria de ser motiu pel confort i la tranquil·litat, i molt menys tampoc no hauria de servir per nodrir el conformisme. Però he de confessar que en aquests instants de recança, la sinceritat d'un amic que treballa i observa la realitat des d'una altra trinxera m'ha asserenat l'esperit. La classe política té serioses dificultats per cultivar l'entesa i gestionar-la amb èxit, perquè la competència dintre i fora de les formacions augmenta sistemàticament i transforma l'home en animal polític.

Però aquesta pandèmia no és exclusiva d'un estament, ni d'un col·lectiu, sinó proporcional entre qualsevol grup d'essers humans classificats amb la sistemàtica que vulgueu. El cas del Mallorca i els periodistes només és una imatge dolorosa de la conjuntura actual i de la societat amb la quals molts de nosaltres ens hi sentim compromesos, més enllà del paper que ens hi toca representar en un moment determinat.

Tanmateix no hi ha amors sense dolors. Allò que s'estima i es valora intensament sempre produeix dolor, un sentiment punyent que ens humanitza i ens fa forts, consistents i resistents. És aquest dolor els que ens genera l'energia que necessitam per plantar cara a les desafeccions, les incomprensions i, en molts casos, fins i tot a les injustícies.