A fer la mà

La cançó era El darrer diumenge d'Octubre i fa esment a un altra festa -l'aplec del Puig- on ens concentràvem, quan l'autoritat il·lícitament constituïda no ho impedia, els que érem partidaris de la unitat de la llengua i de les quatre barres sense blau. Qui la vulgui sentir a "YouTube" hi trobarà una emocionant i festiva versió d'Al Tall.

La nostàlgia, però, es transformà al llarg del dia en una mena d'emprenyadura, que em féu venir també al cap amb insistència una frase -una exclamació- una mica grollera que vaig aprendre igualment a València: " Aneu a fer la mà". Intentaré explicar-ne els motius de la meva fitxació. Quan el 1965 vaig arribar al País Valencià vaig sofrir un accelerat, agradable i gairebé festiu procés d'adaptació. Fou una adaptació que va començar, naturalment, per la llengua. Els canvis necessaris, tanmateix, foren mínims. Vaig aprendre a fer acabar la conjugació del verbs amb -e, com "estime", "menge", etc, fer que les "e" neutres fossin "a" ben clares i habituar-me a algunes preferències lèxiques: "figa" i no "poma", "aca mossegadora" i no "mula mossegadora", "gitar-se" en lloc de "colgar-se" i "alçar-se" en lloc "d'aixecar-se". Poca cosa, tot plegat, ja dic.

Em fa certa vergonya confessar que el més important dels malentesos lingüístics que vaig tenir amb la modalitat dialectal valenciana fou amb la frase abans esmentada d'"a fer la mà". Hi contribuïren, a la meva mala interpretació, dues mancances personals. La primera, el meu caràcter, que encara conserv, d'extremada innocència. La segona, la mala orella, que també conserv, que en lloc de "mà" en féu sentir "mar", una erra final que -no cal insistir-hi- fa canviar radicalment el significat.

La meva primera interpretació, i que la frase s'utilitzava en el lloc exacte on nosaltres empram "a porgar fum", va ser la de creure que en realitat els valencians deien " a fregir la mar" una activitat tan absurda com la de porgar fum. Vaig tardar quasi un any a endevinar el vertader significat de "fer la mà". Un significat que per als lectors del dBalears, molt menys innocents que jo, endevinaran amb tota seguretat. L'adaptació lingüística fou només el primer pas. Després vaig aculturar l'humor, verd i escatològic, el gust per la festa, el pensament escèptic i iconoclasta, l'admiració desmesurada per als prodigis de l'anatomia humana, el trinquet, la moixiganga, Fuster, Ausiàs, Estellés, Raimon etc.

Em vaig sentir ben aviat com un valencià més i vaig creure ben de veres que el temps i l'educació democràtica que haurien de venir farien palesos els profunds nexes d'unió que hi havia entre València i les Balears. Uns nexes que havien romàs molt de temps amagats: un furt. Les meves optimistes prediccions han resultat amb el temps prou errònies: queda molta tasca que fer per demostrar el que és obvi: la nostra germanor. En canvi, "ells", els bords, aquells que dediquen el seus esforços a fer tota casta de magarrufes intel·lectuals i polítiques per a negar l'evidència han fet, ara, tot el possible per demostrar que el que ens uneix valencians i balears no és, ai!, ni la llengua, ni la cultura ni els principis, sinó tot el contrari: una extraordinària afecció de part dels nostres polítics a la demagògia i la corrupció.

El Curita, el Bigotes, don Vito, el Ritot, el Albondiguilla, el Cursi, el de Castelló" i els seus homòlegs mallorquins, el nom dels quals em puc estalviar, són els inefables herois d'aquesta vergonyosa similitud valenciana-balear. Són "ells", sempre els mateixos. Quan els veig els enviaria tots a mamar una ceba o, directament, "a fer la mà".