algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
23°

La ciència, els pressuposts i el Planeta

Sempre és un bon dia per plorar sobre la situació de la ciència, perquè sempre hi ha motius, o sigui que no cal llegir la notícia que el President i el Vicepresident de la Conferència estatal de Rectors han sortit decebuts fa quatre dies d'una entrevista amb la ministra de Ciència, Innovació i Tecnologia, Cristina Garmendia (la més rica del govern, segons hem conegut aquesta setmana, quines sorpreses: un al·licient més per dedicar-se a la ciència?), perquè només n'han rebut bones paraules i buides promeses davant el fet que els retalls dels pressuposts públics del 2010 dedicats a la investigació aniran del 15 al 35%. Això sí, no hi haurà reunió d'alt nivell ni declaració a la premsa que no subratlli i prediqui la importància de la ciència i l'arribada a la societat del coneixement (que ha arribat, és clar, però en el mateix sentit que ha arribat l'era espacial a l'Àfrica subsahariana), i el valor de la educació i de l'I+D+I i d'algunes majúscules més, tant se val.

També aquests dies s'ha parlat del nombre d'universitats espanyoles que apareixen al rànquing de les dues-centes millors universitats del planeta. És un nombre fàcil de recordar: una. I més enllà del lloc cent vuitanta. És un indicador fàcil del problema que tenim per aquí amb l'educació i el coneixement, i també de l'evidència que aquest problema no té quatre dies. On i quan nasqué, aquest forat educatiu, i on i quan nasqué la desídia per conviure-hi i fins i tot per fer-ne acudits? És en aquest context de segles de distanciament dels països suposadament propers, geogràficament i cultural, on ha crescut la imatge pública que la ciència és una tasca que fan els altres, i que la investigació no és realment productiva ni mai tant com la capacitat d'imitar i aprofitar el que els altres han inventat. Hi ha excepcions, és clar, però com més detall hi poses en la imatge pública de la ciència més et convences, en pla Dostoievski, que la situació és molt més paorosa del que pensaves.

Però tranquils. Qualsevol investigador júnior ens explicarà que un científic no es fa en quatre dies, així que la cosa encara durarà una estona (de dècades). Aquesta campanya contra la retallada dels pressuposts dedicats a investigació (La ciencia en España no necesita tijeras, a la xarxa, amb col·laboracions tan intel·ligents com divertides) passarà amb menys ressò que la darrera notícia d'algun famoset o el penúltim gol de qualsevol estrella del furbo.

Ara que també tenim bones notícies per a la ciència: no han donat el premi Planeta, ni el finalista, a Javier Sierra, un dels gurus de la pseudociència i del confusionisme mental. Només ens faltava, com a exemple per a les joves generacions, que omplint un llibre de la lectura d'imitacions de Dan Brown i dels pòsits del cafè o de les conspiracions dels templers, i agitant-ho tot i afegint unes gotes d'ufologia, et donin sis-cents mil euros. I a sobre que en el sopar t'entregui el premi el ministre de Cultura, que no és Miguel Bosé per mil·límetres.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.