Representants de distints sectors del negoci turístic coincidien en un diagnòstic no sé si dir-ne realista o pessimista. En tot cas, escenificaren el ple acord sobre la necessitat d'abordar reformes estructurals serioses, que vagin més enllà de les actuacions promocinals genèriques o específiques per a una zona geogràfica o un sector de la població. La coincidència en aquest diagnòstic es va mostrar en un programa de Canal 4, Hosteltur, dies enrere.
El nostre deu ser el país dels grans malentesos, perquè aquest diagnòstic ja fa molts d'anys que es va fent des de fora del sector i, també des de fora, sempre s'havia tengut la impressió que era rebutjat per part de l'empresariat, com una intromissió inacceptable.

D'alguna manera, els empresaris presents en el programa de Canal 4 feien una crida a les administracions públiques, en demanda d'una política turística a llarg termini. Segur, per tant, que hi ha un malentès: els intents de dissenyar una política a llarg termini, destinada a restaurar la capacitat d'atractiu del país no sempre havien trobat bona acollida en els empresaris del ram. Aquestes desavinences assoliren un punt de màxima tensió en la primera legislatura de Progrés, quan el conseller de Turisme, Celestí Alomar, pretenia traçar les línies mestres d'una reestructuració del sector el menys traumàtica possible. Celestí Alomar, per cert, havia estat director general amb Jaume Cladera i havia remogut cel i terra, a Madrid, per rebaixar l'IVA a les activitats turístiques: amb èxit, com se sol oblidar.

Però en crear la dita ecotaxa, amb la qual s'hauria d'haver finançat en part una reestructuració que s'hauria de semblar a la que ara es demana, l'empresariat del ram mostrà la seva pitjor cara, amb reaccions intempestives, que sovint anaven molt més enllà de la simple oposició a un impost, per envair abruptament l'espai que el sistema democràtic té reservat als partits polítics. Jaume Matas els premià derogant el decret de l'ecotaxa, i el seu govern va mantenir amb el sector una complicitat una mica escandalosa, expressada amb gestos, paraules i fets: en qualsevol cas, ningú no li reclamà una política turística que suposàs una reforma estructural. Francesc Antich tornà al Consolat de Mar, on encara continua en el moment d'escriure aquestes retxes, i no tan sols no recuperà l'ecotaxa, sinó que la crimilanitzà de manera més o menys implícita; i oferí aquell capítol del passat en sacrifici per a una pau tanmateix extremament fràgil.

A aquesta pau també hi ha colaborat Joan Mesquida, des de Madrid. Joan Mesquida era conseller d'Economia i Hisenda en el primer govern d'Antich i es mantingué tan al marge de l'ecotaxa, un impost, que aconseguí que no se l'hi relacionàs. Allò que passa, el món del turisme, a part de la reforma estructural, demana que l'augment de l'IVA de la crisi no afecti el sector. Ara Mesquida tendria una bona oportunitat per demostrar que, a més de guardar profitosament la roba, també sap banyar-se: vist, naturalment, des de la riba del sector turístic.