algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
19°

Pluges de tardor (1831)

"El vent giravoltós copeja els finestrons, i allà baix recargola el bosc com una cabellera. Les xoques, en xocar, mormolen durament. És semblant al soroll de la mar quan fa rodar els còdols. El vol de les vespes d'or que vibra sense repòs. El baldó grinyola en el reixat de la porta. La tronada fa tremolar la terra mullada i la bugada estesa peta, perduda, dins la pleta...". Així descriu la tardor l'escriptor francès Albert Samain. És un temps que les lletres i les arts han mostrat amb tota l'abundància d'allò que inspira: les fulles que es mustien i cauen per terra, les ruixades que vénen de sobte, els bassiots que apareixen pertot arreu, el cel ombriu, els grans nuvolats negres, les descàrregues elèctriques i la gent que cerca sopluig i pensa que on millor s'està és dins llurs habitatges.
Hi podríem afegir allò que explicava Victor Hugo en les seves "veus interiors" i on el mal temps tardoral n'és protagonista: "Com plou aquesta tarda! No és així, amic meu? Allà baix, a la costa, el cel és ben negre i la mar molt alta. Hom diria que ja estam a l'hivern (però és la tardor encara) i de vegades un perd la noció del temps.

El vent de la mar bufa, i bufa, amb la seva trompa i haig de pensar en els mariners perduts! Allà lluny, dins aquella ombra, sobre la nau que naufraga... Quants braços estesos, demanant ajut, vers la terra ombriva! No hi ha àncores de ferro que les ones no trenquin... El vent de la mar bufa dins la seva trompa...".
I del mateix autor, un altre fragment sobre el tempestuós oratge que s'apropa:
"El cel, sovint, esdevé ombriu; una tempesta/ s'acostava, i vaig veure, aixecant el cap,/ un gran nigul obscur posat sobre l'horitzó./ Cap tronada grunyia encara; l'herbei/ s'estremia prop de mi, les branques tremolaven totes,/ cavallers llunyans galopaven pels camins./ Mentrestant, el núvol, amb flancs vidriosos i rojos,/ s'engrandia com una muntanya que marxava contra nosaltres...".

Però no tothom veia amb tan dramàtiques tintes les pluges de tardor i així Emile Lante, el de les "emocions modernes", recitava: "Cau la pluja gojosa sobre el sòl, sobre les fulles rientes plou,/ plou sobre les flors que es desperten,/ i les pluges dins la foscor es concerten/ sobre els camins vorejats d'alzines". "Plou, i és, en la llunyania,/ festa de tots colors,/ on es fan sentir sons argentins./ Plou, i és en la llunyania,/ una festa que el cel daura...". La tardor i la pluja. La tardor i la tempesta. O si voleu, la tardor amb un somriure enmig de la mitja fosca.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.