De la dificultat de trencar pactes

Em referesc a la negació, o en paraules més fàcils, a la guerra permanent de l'home amb la naturalesa. Cap altre animal ha estat capaç de viure tan en desacord amb la natura com l'home i, emperò, potser, esdevenir tan profundament natural com per depredar i alterar la mateixa natura. Amb això l'home s'ha elevat a la categoria imprevisible de mestre i senyor de la creació, tan imprevisible com un huracà, un terratrèmol, una erupció volcànica, un càncer incontrolable. Si la natura en tengués d'ànima, de capacitat de pensar i pensar-se ella mateixa, reconeixeria a l'home bona part de la seva pròpia capacitat de creació, de recreació, d'aniquilació, de depredació, d'impredictibilitat, de productivitat, de fecunditat i de runa.

Un hauria de perdonar-se sempre, sistemàticament, els seus pecats; si no, correríem el perill d'esdevenir protestants, anarquistes o, potser pitjor, fonamentalistes islàmics. La vida més recent és una monumental cadena d'errades, però, així mateix, diria que hem après qualque cosa útil, encara que això d'aprendre sigui un enuig sobretot quan perdem el temps en teoritzar el procés o el resultat.

Ahir em vaig adonar que la gent té i potser necessita dies nacionals, símbols, banderes, música i coets, uniformes i himnes, mentides, robatoris, crims i clavegueram. Potser era això el mitsein de Heidegger, o potser els mòbils, les fotos i els vídeos enviables i intercanviables, els SMS, els emails, juntament amb les estàtues, les cançons internacionals, el menjar ràpid i les cuines idiosincràtiques, i els fiscals Carrau i Horrach; tots alhora ens donen conhort i cames i fetge, un fetge universal, tibant i elèctric, neurones, tetosterona; i Barcelona, Tarragona, Girona, Osona, Wynona, Arizona i Narbona.

PS: com diu el president Camps, "my tailor is fucking rich".