"L'any següent dugué nombroses victòries. Foren conquerides les muntanyes que estaven al fons de la vall, i el seu pujol, amb el seu bosc de castanyers. Les victòries es repetiren més enllà de la plana, al sud de l'altiplà i el mes d'agost poguérem travessar el riu i allotjar-nos a una casa de Goritzia, on hi havia una font i un jardí amb frondosos arbres, tancat per un mur, i una planta enfiladissa color malva al davant. Ara es combatia a les muntanyes properes, situades a menys d'una milla. La ciutat era bonica i la nostra casa, agradable. Per la part del darrere hi passava el riu i la ciutat havia estat conquerida brillantment, però les muntanyes de més enllà eren inexpugnables i em va alegrar extraordinàriament veure que els austríacs tenien el desig d'un cop acabada la guerra, habitar-la algun dia, ja que si ells la bombardejaven no era per a destruir-la, sinó únicament amb finalitat estratègica".

El text és d'Ernest Hemingway i el seu Adéu a les armes, de marcat caràcter autobiogràfic. En aquest capítol contempla la Primer a Guerra Mundial, aquell agost de 1917. En aquella contesa fou greument ferit quan es trobava com a voluntari de la Creu Roja en el front italià. Aquesta traumàtica experiència condicionà fortament la seva vida, llançant-lo a cometre actes arriscats o heroics com a exorcisme contra la por, i així, en la seva obra, la bravesa, malgrat que resulti inútil la majoria de vegades, es presentada com l'única justificació de l'existència de l'ésser humà.

"Els habitants hi continuaven vivint. Hi havia hospitals i cafès, artilleria en els carres més decantats, i dos prostíbuls, un per a la tropa i un altre per als oficials. Al final de l'estiu, les nits fresques, els combats a les muntanyes rere la ciutat, el pont del ferrocarril destruït per les granades, l'esbucat túnel al costat del riu, on feia poc s'havia combatut, els arbres entorn de la plaça, l'extensa avinguda d'arbres que hi conduïa, tot això sense parlar de les dones de la ciutat, del rei que passava en automòbil i al qual es podia veure la cara, el seu coll llarg i la seva barba brisenca, com de cabra; a més d'això, la visió imprevista de l'interior de les cases a les quals el bombardeig havia deixat, en la seva major part, sense un dels murs, mentre que les runes i enderrocs omplien els jardins i els carrers, i hi havia també, les victorioses operacions arreu del Carso; uns fets que produirien una tardor molt diferent de l'anterior, quan vivíem en el camp.

La guerra havia canviat. El bosc de roures, a la muntanya de l'altre costat de la ciutat, havia desaparegut. Quan hi havíem arribat, durant l'estiu, el bosc era frondós, però ara apareixia ple de soques destrossades i el terra ple de forats; al final de la tardor, un dia que jo em trobava en aquell indret, un nigul avançà per damunt de la muntanya. Anava a gran velocitat i el sol esdevingué groc obscur...".