Pel que veig adesiara pels papers, augmenten de manera espectacular els robatoris de carteres allà on hi ha aglomeracions de gent, sobretot als autobusos, i també el nombre d'aficionats a pispar productes als gran magatzems. Es veu que aquests darrers temps han assolit uns alts nivells de sofisticació, d'especialització.
Quan jo vivia a Cala Gamba, encara no fa gaire, que era un usuari pràcticament diari de la línia 15, amb la complicitat d'un conductor amb el qual vaig arribar a establir una coneixença ben cordial i entrar en olivetes, vaig aconseguir conèixer en persona a dos europeus de l'est, lladregots consumats, grassos i suats quasi sempre, sabates esportives per si ho havien de donar a les cames, que vivien al Coll d'en Rabassa i pujaven a la mateixa parada que jo. M'ho advertí un dia el conductor aquest que us he dit: alerta a aquesta parella, Biel, mira'ls com treballen, vés alerta i calla.

I jo que bé, que sí. Sols pujaven si el vehicle anava estibat, que entre les nou i les onze del matí era habitual, tant a l'estiu com al hivern, aquesta línia, passaven per l'aparell la seva tarja ciutadana i, de costat de costat refregant amb tot déu, empenyien i anaven passant cap enrere del bus articulat. Devers el Molinar ja havien arribat al portal del fons de tot i baixaven. Butxaques plenes, clar. Ja "s'havien fet" una bona embosta de carteres. Però el campió de tots aleshores, i parlam de fa devers dos anys, màxim tres, era un marroquí magre i alt, elegant, ben mudat i pulcre, americana i corbata, net i curiós com ell tot sol, que, alerta, pujava a la parada d'El Corte Inglés i baixava a la de la plaça d'Espanya, just la següent, dos minutets, potser tres, i ja s'havia fet el jornalet. Quin artista!

Un dia li vaig comentar, al xofer amic, a veure per què, quan aquest personal era dins l'autobús fent la seva delicada feina, no parava, barrava les portes i cridava a la policia. Allò que em contestà em va convèncer totalment: i si qualque vespre de tard, devers les onze, a una zona tranquil·la de s'Arenal o les Meravelles, per allà, autobús buit, qualcú se m'acosta pel darrere i em posa un desengramponador devers les costelles per agrair-m'ho, què? I li vaig haver de donar la raó. De tota manera em va comentar que la policia tenia la descripció física de tot aquest personal, que els coneixia a bastament un per un, que molts de pics el detenia, però que els havien de trobar "carregats" a bastament per fer-los una mica de mal, perquè si el que havien pellucat no arribava als 400 euros, no era un robatori, sols es tractava d'un furt, i se'n sortien en un no-res.

Això que cont era en temps de relativa baldor, imaginau-vos el que deu passar ara, que les llesques s'han aprimat de la manera que ho han fet. M'he interessat pel tema i he llegit a part o banda l'existència de lladres especialitzats a robar als grans magatzems, que fins i tot a les capitals com Madrid o Barcelona estan molt ben organitzats, i roben sols sobre comanda, per encàrrec de grups de jubilats i gent molt necessitada, d'aquells que els ve massa just arribar a final de mes. El que sentiu. Després de les "sostraccions", els ho porten a preu tirat. Si en Robin Hood alçàs el caaap... Els sistemes? Poca son i nul·les coses a perdre-hi; acurada observança de la ubicació de les càmeres de seguretat; dits llargs i àgils, punxons i altres aparells de fabricació casolana per desfer-se'n dels mecanismes d'alarma de la roba dins els provadors... Fins i tot bosses discretes folrades interiorment d'alumini. Això és París, tu, qui no corre, vola. Un altre dia contaré quines són les mesures i reaccions dels comerciants davant aquesta allau d'atemptats contra la propietat. A part del corresponent cabreig, clar. Fins prest.