En passejar-nos per Mallorca, i especialment per Palma, on tot està aixecat: les voreres, l'asfalt, les minories de l'emigració enfrontades i en peu de guerra entre si, i totes contra nosaltres; la calor malaltissa contra la voluntat de supervivència, la corrupció rampant contra els rampants depredadors i els seus prolífics subcontractistes; els progres contra els seus representants; l'obesitat mòrbida dels sindicats esquifits de militants, però plens de buròcrates comprats, subvencionats pel govern d'un cert progrés, contra el govern d'un relatiu progrés; els jutges venals contra els seus generosos protectors i protegits; els partidaris alternatius del tren amb les espases desembeinades contra el tren -sobretot si ha de passar pel mig o per davant de casa seva a Manacor o a sa Pobla, posem per cas; els gurus verds i ciclistes amb cases edificades dins de zones inedificables segons la llei de costes; els independentistes de saló, de set de vuit amb manilles i folre, cridant contra el Tribunal Constitucional

en previsió de la retallada d'un estatut que ells varen votar en contra; els esquerrans il·lustrats practicant el despotisme il·lustrat; els invidents televisius contra IB3, al capdavall en català; les bases talibanes capaces de transvasar el seu vot en massa al PSOE quan s'escarrufen davant la possibilitat que el PP guanyi a Espanya; els transcendentalistes platònics del contingut contra el continent, del significat contra el significant; els honestíssims partidaris de no arreglar el clavegueram, o un semàfor, per exemple, o de no presentar-se a unes eleccions, perquè res, inclòs el grip porcí, no s'arreglarà mentre no ens arribi la independència; els que creuen que el nacionalisme balear és regionalisme tronat i deixen que als seus pobles governi el PP més espanyolista per majoria absoluta; tot és com aquell cantaire del "burro amarrao a la puerta de un baile", que tot i que no ho sembli -i òbviament ho sembla-, sempre ens estomaca amb la mateixa cançó.

Pot fer calor, pot venir una barrumbada, poden rebentar mitja dotzena de bombes, pot esclatar la guerra final o la pau universal, o ens pot tocar la independència en una loto còsmica i benèfica (perquè si l'hem d'aconseguir amb aquest personal, serà un miracle), però sentim i estam condemnats a sentir sempre la mateixa cançó, sempre interpretada a cor per un parell o uns centenars de milers d'ases -potser exager- fermats a la porta d'una revetla contínua, sempre gats d'ells mateixos amb aquell ginet llegendari i indigerible i llimonada de llauna. La racionalitat és sempre el darrer refugi que ens queda. Sí, però hi deu ésser a un altre país, o a qualsevol lloc polit i net i intel·ligent, que, de vegades, no em puc ni recordar quin és ni on és.