Alícia Sánchez-Camacho ve a dir que tan aviat com es faci pública la retallada de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, Pepe Montilla s'ha d'autoproclamar president de la Diputació i ha de convocar una cimera constructiva. La senyora Sánchez-Camacho va néixer l'any seixanta-sis, tres dècades abans que el Professor de Georgetown arribés a la Moncloa. És a dir, que l'apoteosi conservadora va agafar-la a la flor de la vida. És lògic, per tant, que en cobrar seny proclamés al món que era de dretes, i de dretes sense complexos, cosa que vol dir, en llenguatge planer, que no té cap impediment a fer-nos creure que la Mare de Déu nom Joana. A diferència de Montserrat Nebrera, que és molt missèra, Sánchez-Camacho diu i fa allò que li dicten des de Madrid. A posta també s'atreveix a exigir a Montilla que es comprometi a acceptar l'Estatut talment com li retornin. Sap que no surt del botador, amb aquesta proposta, perquè els seus amics del PSOE -més que amics, germans de cor i d'idees d'ençà de l'embull d'Euskadi- diran, si fa no fa, quelcom semblant.

De manera que Eduardo Madina (secretari general del grup socialista en el Congrés) no ha trigat gaire a recordar-li a Montilla que les autoritats de Catalunya no estan per liderar cap mena de reacció a la sentència, sinó per a assumir-la. Madina també és jove, del setanta-sis. Això fa que hagi crescut sense complexos, com Sánchez-Camacho. No té inconvenient, per tant, a riure's dels conceptes més sagrats de la democràcia, un dels quals afirma que els polítics han d'assumir les lleis, únicament si aquestes lleis representen la voluntat dels ciutadans. No és el cas del text fet xixines que sortirà del Constitucional. L'únic estatut vàlid és el que va ésser aprovat en el parlament de Catalunya. Quan va ésser retallat pels diputats espanyols, ja no era res. Alfonso Guerra (Er Arfonzo en llenguatge castís) ho va dir ben clar: "Nos lo hemos cepillado". Potser la crida d'Òmnium Cultural per a demostrar el suport popular a l'Estatut hauria estat més oportuna en aquell moment. Si més no, hauria comportat un afegit de rebel·lia del tot saludable contra les paraules de l'hortera andalús.

Actualment, en canvi, té sentit una manifestació...? Pensem que sí, sempre que contribueixi a rearmar un poble que, els darrers anys, ha vist rebaixada la seva autoestima de manera considerable. Però difícilment la recuperarà, si Pasqual Maragall és un dels que la convoquen. Maragall va portar Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat, cosa que va suposar obrir la porta al llop de les potes blanques. D'altra banda, Ernest Maragall aprofita que la política catalana és una gàbia d'orats per a dir-hi la seva. El Germaníssim aposta per un govern de coalició PSOE-PSC a Madrid, un disbarat de dimensions colossals. Tanmateix, tenen la virtut, els Maragall, de no ésser vulgars. Allò que diuen aquests dies d'incertesa els portaveus d'ERC, val més passar-ho per alt i fer de no haver-ho sentit. Vull dir que no paren de dir vulgaritats, amarades d'un tuf regional que fa plorera.

Jordi Ausàs, l'actual Conseller de Governació, ha pretès anar una passa més endavant que els seus companys i ha afirmat que "si es retalla l'Estatut, Espanya haurà expulsat Catalunya del mapa constitucional". Ai, Déu meu! Les lleis són per a donar forma a la voluntat popular perquè la voluntat popular es legitima ella mateixa. De manera que el senyor Ausàs pot estalviar-se les frases lapidàries, són buides. L'única bona notícia que ha sortit aquests dies de Catalunya està relacionada amb l'art. El circ català participarà en el festival de Londres. Ningú no ha avançat si hi participaran els Maragall Brothers. Però si admetem que la Catalunya d'ara mateix recorda més un circ que un país, l'èxit està garantit.