Joan F. López Casanovas

El Rei Lleó i l'altre

Joan F. López Casanovas23/08/09 0:00

En arribar a la darrera pàgina de Set cases a França, del novel·lista Bernardo Atxaga, tanques el llibre i et demanes què ha canviat a l'Àfrica d'ençà que el 1885 el depredador rei Leopold II de Bèlgica hagués començat la cursa del saqueig de les matèries primeres del continent africà i la terrible explotació dels seus habitants. Belgues, alemanys, britànics, holandesos, francesos, espanyols, italians, i avui també nord-americans i xinesos perseveren en el colonialisme. Els doblers que fan falta desesperadament per combatre la pobresa i les malalties, o per construir hospitals, carreteres i escoles els gasten en tota mena de luxes unes elits o bandes d'assassins que han llevat dels pobles qualsevol esperança en el govern i les lleis. Els règims de terror i els seus líders sanguinaris compten, però, com altre no amb el coixí tou d'un Nord occidental que, més enllà d'algun gest davant el Tribunal Internacional, sol arronsar-se d'espatles i girar-s'hi d'esquena. Actuen com ho fa Lalande Biran al Congo, un militar poeta amb desitjos d'amassar una fortuna (la seva dona ambiciona tenir fins a set cases arreu de França) i tornar a les tertúlies civilitzades de París. O sigui: robatori, explotació, saqueig, corrupció, menyspreu de la vida humana (quan els qui la perden són els negres, que serveixen de blancs per a les bales dels colonitzadors, paral·lelament al que els succeix als mandrils )..., els pecats del colonialisme. A les potències explotadores, ja els van bé les dictadures. En aquests sentit vegi's Ébano (1998), de Ryszard Kapuscinski, o La cançó dels missioners (2006), de John Le Carré.

No hi pot haver dos reis a un mateix territori. Al rei de la selva, el van capturar i s'ha fet vell dins un zoològic; tanmateix, el rei Leopold el retorna al Congo perquè hi mori amb dignitat, però llavors el vell lleó ja no és més que una desferra. En l'astrologia, la vuitena casa és la mort, la que trobaran en la novel·la els homes occidentals malalts d'ambició, portadors de la llavor destructiva.

L'administració Obama ha doblat els esforços diplomàtics per assegurar-se l'accés als recursos del continent i contrarestar l'avanç de la Xina. El viatge d'aquests dies de Hillary Clinton per set països africans és indicatiu d'aquesta activitat. La França de Sarkozy també s'espavila i es mou com ha fet sempre per les seues antigues colònies emparant-se en una francofonia decadent. El botí que es disputen els països rics és fet de petroli, diamants, platí, coltan i altres golafreries. Espanya també malda per fer-hi suca-mulla. El recent viatge de Moratinos i Fraga Iribarne a Guinea ho acaba de visualitzar. Però per a açò convé no tenir escrúpols pel que fa a drets humans i altres foteses. Obama, per exemple, té previst incrementar l'ajut de 8,3 milions de dòlars el 2009 a 25,6 l'any que ve. Lògicament (maleïda lògica!), es tracta d'‘ajut' militar amb destinació a països com Kenya, Etiòpia o Angola, que no són precisament models de democràcia. Corrupció i violència són cara i creu (millor dues creus) de la mateixa moneda. Serà ver que no hi ha maledicció pitjor per a un país pobre que descobrir que compta amb les matèries primeres més cobejades?

Aquesta vegada l'escriptor guipuscoà ha situat l'acció de la seva novel·la a terres llunyanes, però l'escriptor basc continua amb referents similars a altres peces del seu món literari. Així la lluita implícita contra "les falses consciències": "Pretenc que algú pari per pensar que el que llegeix és brutal i que potser aquesta brutalitat encara és present aquí. A la denúncia directa ha de seguir-li l'acció; com en el cas de les pressions d'Amnistia Internacional, de Medicus Mundi o d'Acnur". En el terreny de la denúncia social, Set cases a França ha estat adjectivada com un atac contra el masclisme i la violència que impera a la nostra societat. En paraules de l'autor, aquesta crítica va dirigida "cap als valors que tradicionalment s'han associat amb el món militar: totalitari, violent, de menyspreu a la paraula...". Opina Atxaga que "PP i PSOE són enemics i s'insulten a Madrid, mentre que fan una espècie d'hivernacle al País Basc i allà es porten bé... La fi de la violència no té res a veure amb aquest canvi de govern".