Tal com explica un article recent de la revista Newsweek, el president Bush era més bo amb l'Àfrica que no ho és, de moment, el nou president Obama. Tot i que l'administració Obama encara no ha tingut temps material d'engegar els seus projectes més ambiciosos -entre els quals hi ha la progressiva implantació d'un sistema d'assegurança mèdica que cobreixi els més desfavorits dels EUA-, per ara Obama està fent menys per l'Àfrica que el seu predecessor en el càrrec, a qui certament ningú té en gaire estima. Que un president hagi estat en bona mesura dolent o fins i tot catastròfic no ens ha d'ennuvolar la llibertat de criteri ni ens ha de fer caure en la parcialitat ni en el sectarisme més dogmàtic: ens convé -encara que sigui per respecte a la veritat- avaluar les coses en tots els seus caires i implicacions; així es pot afirmar que el programa PEPFAR, encarregat de lluitar contra la proliferació de la SIDA, el cost del qual és de milers de milions de dòlars, va ser activat per l'administració Bush, sense que el nou equip de govern sembli que vulgui fer més -a pesar de totes les esperances- que el seu predecessor.

És cert que Obama ha fet molt per l'Àfrica, almenys dins el camp del gest i de la retòrica: ha visitat el continent amb molta celeritat des de la seva presa de possessió i ha fet arribar un missatge molt clar, el qual també haurien d'assimilar molts dels nostres ideòlegs: a l'Àfrica només la trauran del pou els qui puguin assentar en ella el lliure mercat i la democràcia, el respecte als drets humans i la capacitat per atreure la inversió estrangera. Només podran remuntar la misèria i la desesperació de milions de persones el capitalisme i el lliure mercat, i unes institucions polítiques que, a pesar de les temptacions de corrupció, no puguin malmetre el funcionament global de les diverses economies: poders limitats, assentats en el respecte a la llei i als drets civils i econòmics dels seus ciutadans.

No hi ha fórmules màgiques, és cert, però podem afirmar que només consolidant la riquesa mitjançant una llibertat econòmica que porti a l'aparició d'una classe mitjana rica es podran assentar les institucions democràtiques, amb tot el que elles poden fer de bo per a la ciutadania. No tenir això clar pot ésser un suïcidi també per a nosaltres: el futur de l'Àfrica ens ateny a tots, atès que qüestions com el canvi climàtic, la problemàtica del creixement poblacional, l'aparició de noves malalties i la seva possibilitat de contagi planetari poden trucar, ben aviat, a la nostra porta. Obama, davant aquesta tessitura confusa i fonamental, necessitarà una política audaç, inspirada i cara, els resultats de la qual ens concerneixen a tots. L'atenció que hauríem de dedicar-hi nosaltres, com a primers afectats -a causa de la proximitat geogràfica- en la implantació i en els efectes d'aquestes polítiques, no s'hauria de veure emboirada pel congènit pòsit d'antiamericanisme, el qual ens priva d'agrair res als EUA, fins i tot quan ens beneficiem en primera persona de les seves polítiques.