nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
26°

Samaranch a la romana

Una foto publicada per la revista Sàpiens, en la qual es pot veure Juan Antonio Samaranch, actual president honorari del Comitè Olímpic Internacional, fent la salutació romana (que Mussolini recuperà i després Hitler i Franco emularen: els tres genets del braç apocalíptic i estirat) ha fet que l'organització Democràcia i Dignitat a l'Esport hagi posat en marxa una campanya per demanar la immediata dimissió de l'ancià falangista (si no s'ha disculpat ni retractat mai per haver-ho estat, és que encara deu considerar-s'hi, o que no li sap gaire greu que l'hi considerin...). La raó que argüeix l'esmentada organització és que un antic i fidel col·laborador d'un règim totalitari -la foto, compte!, va ser presa l'any 1974- no pot presidir una de les institucions esportives més emblemàtiques del planeta, ja que el seu historial escarneix i fa malbé "l'esperit de germanor que ha d'imperar entre els pobles que conformen la gran família de l'esport mundial".

Deixant de banda que sempre m'ha semblat una estupidesa aquesta mania de voler fer passar l'esport com un exemple de noblesa, concòrdia, fraternitat universal, democràcia, virtut i valors ètics (quan en realitat és només un entreteniment -magnífic, això sí- que es basa en la competitivitat i la confrontació i en el qual l'afany de victòria pot arribar a originar discòrdies violentes i fins i tot empènyer els esportistes a fer trampes), la petició de dimissió em sembla una excel·lent idea. Tanmateix, veig impossible que pugui arribar a prosperar. El de Samaranch és un cas més (potser una mica més preocupant i indigne) entre els molts que evidencien que el franquisme no només va aconseguir una victòria total en la guerra civil sinó que, a més, els efectes d'aquella victòria -dictadura i succedanis o reminiscències- es van incrustar de tal manera en la realitat moral i sociopolítica espanyola que ja mai no es podran extirpar del tot.

¿I la Transició? Bé, la Transició va ser un intent d'extirpar-los, però en vista de la impossibilitat de fer-ho es va optar per obviar la cirurgia i preferir el maquillatge. Segurament no es podia fer res més. En tot cas, d'aquelles concessions en vénen aquestes tribulacions. Mentre a l'Alemanya postnazi i a la Itàlia postfeixista, i fa molt menys als països de l'antiga URSS, els dirigents i supporters de renom d'aquells règims totalitaris acabaren pagant les seves malifetes, a Espanya no només no se'ls va castigar quan n'era l'hora sinó que a més se'ls va permetre conservar els privilegis adquirits en aquells temps d'excepció, la qual cosa els ha servit per seguir acumulant glòries i beneficis.

Per adonar-se'n que ja és massa tard per fer pagar a Samaranch el seu passat culpable, n'hi ha prou de donar un cop d'ull al seu currículum: president efectiu del COI entre el 1980 i el 2001, Medalla d'or de la Generalitat de Catalunya el 85, Premi Príncep d'Astúries dels Esports el 88, doctor honoris causa en un parell d'universitats... Quan se li concediren tots aquests tributs, potser es desconeixia la foto revelada per Sàpiens, però ningú ignorava qui era i què havia fet el premiat. Per molt forta que ara sigui la pressió, Samaranch ja no dimitirà. I és que la justícia, per ser de veres justa, també ha de ser puntual.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 13 anys
I jo no diria massa alt que en es països de s'Europa de l'Est es qui formaren part de s'aparell repressor hagin pagat per allò que feren perquè alguns són ara reputats capitalistes (i des capitalisme més bèstia); abans formaven part de sa burocràcia i ara de s'oligarquia
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente