En l'estudi de Josep M. Balaguer que precedeix la seva edició d'Imitació del foc, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (edicions 62, 1991), s'indica que una de les característiques de "Fira encesa", la primera part de l'obra, és "la presència d'una sèrie de poemes construïts per reelaboració de textos preexistents. Com ha indicat Hugo Friedrich, aquest és un procediment generalitzat en l'art i la lírica contemporanis i resulta demostratiu de la voluntat d'estil que domina el creador, de la importància del desplegament formal que tendeix a substituir l'assumpte". Segons aquest plantejament, "no hi ha pròpiament tema en la poesia al marge dels procediments".
Tanmateix, que es doni una reelaboració de textos preexistents -de la poesia popular, en aquest cas, com va posar en evidència Josep Romeu en el cas concret del poema Història del soldat- no significa que automàticament desaparegui l'argument.

La realitat és que no és possible manejar significants sense manejar significats. Això comporta, entre altres coses, que l'absència d'argument no vol dir, en absolut, absència de missatge o de contingut. En definitiva, la poesia sense tema no existeix. I tot pot esser tema per a la parenta pobra o rica, també els procediments. La retòrica, evidentment, pot esser una molt important ajuda per a construir un poema, però un poema que sols fos retòrica seria una realitat coixa. I, malgrat que pugui sostenir-se que tot llenguatge és retòrica, òbviament no tot pensament ho és. I no cal dir que el pensament no sols és una molt important ajuda per a poder deixar un poema damunt la taula, sinó que és del tot imprescindible.

Més imprescindible que la forma, en la meva opinió. De fet, cal no oblidar tampoc que tot intent de poema és una nova aventura. Val a dir que l'exercici de la parenta pobra no és mai un exercici de seguretats perquè, com ha indicat ben encertadament Joan Margarit en les seves Noves cartes a un jove poeta (Proa, 2009), "sorgeix més dels problemes que de les solucions". I no hi ha receptes per assegurar el resultat de cada aventura. Enfront dels qui donen prioritat a l'orfebreria verbal hi ha els qui la donen als continguts, el capdavanter actual dels quals seria justament Margarit, que ens arriba a subratllar: "En l'origen del poema hi ha una cosa totalment aliena encara a la paraula, però que ja és material de poesia".

Joan Margarit ha insistit molt que en un poema no ha de sobrar res i, sobretot, que s'ha de comprendre. Ara bé, que un poema hagi d'esser comprensible no vol dir que tots els seus versos hagin d'esser perfectament transparents. No podem oblidar que un text literari pot comportar sempre un cert grau de polivalència. Tot significant té quasi sempre una certa riquesa de significats. El poeta pot jugar amb aquest fet. Res no li ho prohibeix. El que no pot fer és jugar amb els significants com si aquests no duguessin aferrats -per dir-ho així- una pluralitat de significats. Es pot desitjar que el practicant de la parenta pobra segueixi les passes de Josep Carner. Però també és perfectament lícit considerar, com fa l'autor de Joana, Càlcul d'estructures, Casa de misericòrdia i Misteriosament feliç, que "un poeta ha de fer por per la veritat que busca i la soledat que porta".