Si va a dir veritat, mai no he estat gaire "futboler", de fet, i com deia Nadal Batle, si no fos pel Barça, el futbol ni m'agradaria. Una de les raons són els àrbitres i -ja em perdonaran l'aparent redundància- l'arbitrarietat amb la qual poden arribar a fer la seva feina, fins convertir-se en figures decisives pels resultats d'alguns partits.
De vegades m'he trobat al bell mig de discussions amb afeccionats de bon de veres i sempre m'han argumentat el mateix, que això forma part de la salsa del futbol i que s'ha d'agafar tal com és, un argument que intento contrarestar explicant el muntatge dels partits oficials de futbol americà: hi ha devers set àrbitres de camp i un superàrbitre a la graderia, en comunicació constant amb els de camp. Aquest superàrbitre disposa d'un gran desplegament de pantalles de televisió que li permeten veure-ho tot des de qualsevol angle.
Quan l'àrbitre principal de camp xiula una falta, a través de un sistema sense fils connectat a la megafonia de l'estadi, ha d'explicar a tot el públic els detalls d'allò que ha xiulat: què i qui. Si s'equivoca o passa per alt alguna falta, aleshores el superàrbitre li ho diu i ho arreglen. És clar que aquest sistema no converteix els àrbitres en infal·libles, però els fa anar més vius i, llevat que tinguin molta de barra, xiulen allò que toca xiular.
Amb un sistema com aquest en el futbol europeu, difícilment un àrbitre podria xiular un penal fora de l'àrea, per exemple. Consideracions similars són d'aplicació a l'arbitrarietat dels jutges dels partits de tennis, els quals, com molt bé va descriure McEnroe, no deixen de ser quatre amateurs que poden arribar a decidir a qui van a parar milions d'euros. Tot això sense oblidar els jutges d'altres disciplines, com per exemple la natació sincronitzada: encara són recents les llàgrimes de les nadadores de l'equip espanyol que no va guanyar la medalla d'or per mor de decisions discutibles dels jutges.
Tot això ve a rotllo perquè aquesta setmana he pogut llegir un interessant article a la revista Wired en el qual s'informa dels resultats de diversos estudis que demostren que és molt difícil assegurar la imparcialitat i la objectivitat dels àrbitres. En el primer d'aquest estudis es posa en evidència que la pressió ambiental de la graderia fa que l'àrbitre sigui menys propens a xiular faltes a l'equip local.
L'experiment per a demostrar-ho va consistir a fer xiular amb i sense soroll ambiental a diversos àrbitres els mateixos partits d'una mostra d'un nombre significatiu de la lliga alemanya. El resultat va ser que, amb soroll -els crits dels afeccionats locals, essencialment- els àrbitres xiulaven un quinze i escaig per cent menys de faltes als equips locals. Els autors conclouen doncs, que sí que paga la pena anar al camp a cridar, atès que no només s'anima els jugadors propis i s'intimida els contraris, sinó que, a més, l'àrbitre encara xiularà menys faltes en contra: tot és guany.
Per la seva banda, també hi ha estudis que justifiquen els errors dels àrbitres de tennis, justificacions que vindrien de la mà del funcionament de l'ull humà, car és ben sabut que, per a moviments com el d'una pilota de tennis, els ulls no fan un seguiment de la trajectòria, sinó que fan prediccions i s'avancen a la posició prevista de la pilota, la qual cosa pot provocar i provoca que, de fet, en moltes d'ocasions la imatge que el cervell fa del moviment no es correspongui amb la realitat, és a dir que el cervell pot decidir que la pilota ha tocat o no la ratlla, tot i que no ho faci de debò, la qual cosa justifica amb escreix el sistema anomenat de l'ull de falcó que té com objectiu reproduir el que ha passat i que es fa servir en els tornejos més importants.
Pel que fa a les competicions amb jutges, la cosa és més delicada, ja que hi ha experiments que indiquen que els àrbitres tenen tendència a puntuar més alt aquells atletes que van de vermell: ho han provat amb vídeos en els quals han canviat els colors dels participants i, per a la mateixa actuació, les puntuacions sempre han estat més altes per aquells que anaven de vermell, la qual cosa només deixa una opció a aquesta casta d'esportistes: anar sempre amb aquest color
En definitiva i per tot això, no em quedarà més remei que donar la raó al meu amic: l'arbitrarietat dels àrbitres forma part de la salsa de l'espectacle. Ja tocava haver-ho sospitat en veure que aquestes dues paraules comparteixen arrel, encara que no significats. Ja ho val.
