Així que recordem el vi i les taronges que ens regalava Suzanne, el Chateau Lafitte que bevies de tres en tres botelles al dia, cada dia, tant si com aleshores era molt car, dius, com ara que és encara més car, ara que qualcú t'ha estafat cinc milions de dòlars, i et rescabales al lloc precís, al Palma Arena, on a tots ens han estafat cinquanta milions d'euros, i tranquil·litzants i tabac, i antidepressius, i Chateau Lafitte, recordem el pobre Jesús que caminava damunt l'aigua, i s'hi enfonyava com una pedra, com ella, per sota de la teva saviesa, del seu cos perfecte, dansant-se a si mateixa tota la nit, amb la densitat mortuòria de les germanes de la caritat, dels confusos i embullats complots, críptics, cabalístics -neocons? gàngsters, àngels caiguts, màfia amb capells foscos?-, primer han pres Manhattan, i després, quan?, Berlín, no queda aclarit, es va aclarir mai ella?, Jane?, Suzanne?, Marianne?, Janis Joplin?, n'hi ha qui s'engaten fins a morir-se al Chelsea Hotel -"et necessit; no, no et necessit"-; a les provisionals, sòrdides habitacions del Chelsea Hotel, per aclarir-se, per interpretar contínuament l'escriptura, l'estrella de David coral i kitsch, els espais, el ronc saxo de Dino, com un gató enmig d'un cor de mitjanit, l'harmònica de Dino Soldo, la flauta de Dino, com un ocell posat a un cable; les veus gimnàstiques, melodioses, gairebé metafísiques i irlandeses de les germanes Webb, l'exactitud matemàtica del bateria, el vellut bategant del baix, els acords de la Fender de Bob Metzger, les extemporànies flamencades de Javier Mas, -o no?-, potser, no són flamencades, són la fanfàrria i la murga de la "bandura" dels gitanos i dels jueus de Kusturika, passejant-se per tavernes i bordells d'Odessa, de Cracòvia, de Viena, de Budapest, de la França dels partisans, de la Bielorússia dels germans Bielski.

Ta mare era russa, tu ets jueu, tan jueu com Salomó, com David, això ho explica tot, el teu geni, l'eternitat de les teves arrugues, la bellesa de la teva elegantíssima lletjor, de la teva veu de baríton escardat, el teu mutis dansaire, paròdic, lleuger, éreu lletjos, Janis Joplin i tu, però teníeu la música, la dansa, el vi, l'amor, com el rei David, com Salomó, no hi ha cura per a l'amor -tant de bo-, la generositat amb què aboques tot el que tens. El futur, una bèstia amb banyes. Et fa mal al lloc on solies gaudir. L'apocalipsi segons LC, el rei David compon, Déu potser no se n'entén, de música. Rafael Bernardo Gayol, Neil Larsen, Sharon Robinson, Charlie and Hattie Webb, Roscoe Beck. Tot sona com un batec profund de seda i vellut. Impecable. Good night my darling I hope you're satisfied; my bed is narrow but my arms are open wide. I Jane vingué amb un floc de cabells una nit d'un desembre fred; volia aclarir-se. S'havia aclarit mai? Es va aclarir mai? T'has aclarit mai, tu? Què importa? Us ha deixat a tots dos, a tots quatre, si em compt jo també, i m'hi compt, fa més de trenta anys que m'hi compt, des de les meves oïdes, des del meu cor, des del meu fetge; queda aquella famosa gavardina blava, the famous blue raincoat, blava, teva en la memòria de tots tres, tots quatre, tots, milers encara.