algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
14°

Jung, psiquiatre (1898)

Durant aquell estiu, just acabada la carrera, Jung dubtava si especialitzar-se en cirurgia o medicina interna. Dues vegades es produïren a ca seva fenòmens de caràcter espiritista: s'hi escoltares sorolls i es trencaren alguns objectes sense que s'hi pogués trobar una explicació raonable. Durant els dos anys següents estudià una mèdium, una al·lota de setze anys que morí de tuberculosi poc després. Malgrat que Jung pogué comprovar que la mèdium va recórrer en alguns casos a enganys, no per això deixà de pensar que la parapsicologia era digna d'un atent estudi. Aquests esdeveniments, com afirma el doctor Ramon Sarró, prepararen la seva vocació per la psiquiatria però no la decidiren.

Tanmateix, un dia, quan llegia un tractat del professor de Viena, el doctor Kafft-Ebing, topà amb una frase que deia que les psicosis eren malalties de la personalitat i això el va commmoure, tant que ja no dubtà un minut a fer-se psiquiatre. Naixia així el Carl Gustav Jung (Kesswill, 1875-Küssnacht, 1961), el pare de la psicologia analítica, que fou primer deixeble de Freud i després es decantà de la tesi del seu mestre per a crear la seva pròpia tècnica. Amb molta raó escrivia: Com és sabut els continguts de l'inconscient es redueixen, segons Freud, a tendències infantils reprimides i, per tant, la repressió és un procés que, sota la influència moral de l'ambient, s'estableix ja en la primera infantesa, perdurant llavors tota la vida. Però si bé és cert, des de determinats punts de vista, que les tendències infantils de l'inconscient són les que més ressalten, seria, tot i això, erroni definir o valorar segons aquestes l'inconscient en general.

A més d'això, l'inconscient no recull únicament en el seu si els continguts reprimits, sinó també tot aquell material psíquic que no ha traspassat el llindar de la consciència. És impossible explicar pel principi de la repressió el caràcter subliminar de tots aquests materials, perquè aleshores, en anul·lar la repressió, es proporcionaria a l'home una memòria fenomenal, que ja no oblidaria res". Qui dubta de la gran importància de les vivències i memòries, vives o dormides dins la consciència, de la nostra infantesa? És ben evident que la infantesa ens marca el camí de la vida, una etapa de la qual ens ha de restar sempre alguna nostàlgia i també, en els casos dramàtiques, el que jo diria "l'escalivament tabú", és a dir, el record permanent d'algun fracàs que ens posa en guàrdia quan correm el perill de caure en un ensurt semblant. Per altra banda, conservam tot un univers sensorial: aquella olor, aquell sabor, aquella sensació, aquell soroll, aquella imatge. Una cosa que ens recorda l'altra. Quelcom que vivim i que ja hem viscut en el rerefons de la memòria.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per marc, fa mes de 14 anys
Sr. Ferrà, aquest article és un "refried boogy", ës absurd, i, és clar; no entra en el fons de la qüestió, Jung en relació amb Freud era Rappel, una excrecència grotesca i una estafa intel·lectual de la mida del Palma Arena. Vostè és un bon escriptor i no hauria de caure en la bajanada.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente