És preocupant la capacitat que tenen algunes persones per ser i actuar de la manera contrària a la d'aquells que diuen prendre com a exemple. Són molts els polítics que confessen la seva admiració per estadistes de la talla de Winston Churchill (il·lustre pel coratge amb què prenia decisions lúcides però poc populars) o de Nelson Mandela (extraordinari per la voluntat de conciliació que mostrà durant el període més crucial de la història recent de Sud-àfrica). Tot i aquesta admiració tan ben encaminada, però, molts d'aquests polítics es dediquen després a practicar la demagògia més populista i el sectarisme més bàrbar, sense mostrar ni el més petit rastre d'incomoditat o de mala consciència davant l'evident decalatge que hi ha entre el seu comportament i el d'aquells que presumptament veneren.

Així mateix, no són escassos els esportistes que han reiterat el seu entusiasme davant les proeses dels millors campions de les seves respectives disciplines i que, tanmateix, no han dubtat a dopar-se per intentar aconseguir les victòries que els seus reverenciats predecessors van aconseguir sense trampes. L'actual periodisme espanyol presenta un cas especialment flagrant d'aquest estil d'inconseqüència. Es tracta del director d'un periòdic tan incendiari que ni tota l'aigua de la seva piscina il·legal el podria temperar. El personatge en qüestió sempre ha dit que els seus models de periodisme són Bob Woodward i Carl Bernstein, els reporters del Washington Post que destaparen l'escàndol del Watergate que acabà amb la presidència de Nixon. Apassionat de la política, el tal personatge també ha declarat sovint que una de les seves obres de capçalera és la sèrie de televisió L'ala oest de la Casa Blanca.

Molt bé: no es pot negar que l'home té bon gust. Això, però, no fa sinó més insuportable la seva inconseqüència. Carl Bernstein era republicà i havia votat per Nixon (això és almenys el que es dedueix de la pel·lícula Tots els homes del president). La seva filiació política, però, no li impedí treure tots els pedaços bruts d'aquell que pocs anys abans havia estat el seu candidat. El deure cívic i l'ètica professional empenyeren Bernstein a fer que prevalgués la veritat per damunt de la ideologia. Tot el contrari, doncs, del que fa -dia sí i dia també- el nostre periodista inconseqüent, especialitzat a abocar fems sobre els seus enemics (socialistes i, sobretot, nacionalistes no espanyols) i a minimitzar o justificar els excessos immorals i els delictes dels seus confrares del Partit Popular.

Els retrats del món de la política que han construït la literatura i el cinema han tendit, generalment, a escodrinyar els aspectes més tèrbols de les interioritats del poder: les corrupteles, la degradació moral, el maquiavel·lisme, la megalomania manipuladora i egoista, el caràcter despòtic dels governants, la perversitat de les ideologies quan han perdut l'ànima per culpa de l'obtusitat o de l'ambició cega... El retrat del poder que ofereix L'ala oest de la Casa Blanca, en canvi, mostra un afany permanent per ressaltar la cara més lluminosa i noble de la gestió política i d'aquells que, impulsats per una voluntat de servei públic, hi prenen part.

Això és, una altra vegada, tot el contrari del que fa el periodista en qüestió, expert a "descobrir" conspiracions inexistents, repartidor de calúmnies, hoste acomodat dels soterranis més pútrids de la política. Ho vam tornar a veure la setmana passada: aprofitant la mort de dos homes joves a mans d'ETA, el tal periodista va voler esquitxar amb sang innocent tots els que no pensam com ell. Quanta misèria... Ben mirat, tot això és molt pitjor que ser inconseqüent.