Les persones tenim curiositats o temes que ens apassionen o ens obsessionen més que d'altres. Els articulistes lògicament també tenim algunes preferències que els lectors a poc a poc van coneixent. Una de les qüestions que personalment més em fascina és el paper dels mitjans de comunicació a les nostres societats postmodernes, globalitzades i evolucionades. Bé, com diria encertadament el mestre Frontera, una de les meves lectures d'estiu gens frívola ha estat el llibre de Josep Maria Carbonell titulat El primer poder. El nou protagonisme dels mitjans de comunicació. Una de les tesis fonamentals d'aquest assaig, en la meva modesta opinió, absolutament recomanable, és que els mitjans de comunicació són molt més que el vigilant de la democràcia, són molt més que el clàssic quart poder amb el qual la bibliografía tradicional el va batejar i identificar. Els mitjans ja no només informen i interactuen amb la política en la conformació d'aquesta cosa fonamental per a la democràcia que és opinió i el debat públic; sinó que progressivament abandonen aquest paper per raons mercantils i per raons d'influència, contribuint d'aquesta manera al que molts analistes han qualificat de societat banal.

La televisió és el nou opi del poble per la seva funció alienadora? I juntament amb aquest procés d'assumpció d'un rol diferent pels mitjans i encara més rellevant, resulta que aquests han guanyat pes de mediació entre l'estat i l'individu. Dit d'una altra manera, la socialització i, en el seu cas, la integració es produïa i es produeix a través de diversos mecanismes de mediació (escola, família, festes, associacionisme, mitjans de comunicació...). Dins aquests mecanismes, alguns han guanyat pes i uns altres l'han perdut com a conseqüència del procés d'individualisme que s'està imposant a Occident. El que em sorprèn és que davant aquest panorama tan de present, tan actual, alguns considerin que tot plegat és un debat periclitat perquè el futur és internet i l'esclat dels centres difusors d'informació. I és cert que el món virtual trastoca el panorama i introdueix noves rutines i noves dinàmiques. El que passa és que tota aquesta eclosió, tot i el seu interès innegable, tenc la sensació que encara li resta temps per arribar als graus d'influència de la televisió.

Internet i la digitalització són experiències engrescadores, que a la democràcia li ofereixen importants oportunitats per preservar el pluralisme i la contraposició de parers sobre els reptes de les col·lectivitats. Tanmateix, com diu el professor Carbonell, a hores d'ara la concentració empresarial i l'estandardització del prime time estan guanyant la batalla. Mentre es fa volar la imaginació i es pensa sobre un futur no gens llunyà en què els emissors de notícies i interpretacions seran gairebé infinits i on els ciutadans accediran a diverses versions i visions, allò cert és que la realitat de les nostres pantalles no va en direcció a aquest món idíl·lic. La realitat és que, pels mitjans, el món esdevé escàndol i catàstrofe. La realitat és que la informació, cada vegada de manera més accentuada, té més a veure amb l'entreteniment que amb el coneixement. La realitat és que el llenguatge televisiu acaba arrossegant els altres mitjans (premsa i ràdio).

La realitat és que la banalització acaba afectant l'acció pública, la gestió dels interessos generals i la visió de la política que tenen els ciutadans. Aquestes són tendències de fons d'una força i uns efectes que ni ens haurien de deixar indiferents ni haurien de passar desapercebudes. En conclusió i com bé diu l'autor de la reflexió en forma de llibre que avui ens ocupa: les condicions en les quals els ciutadans poden escollir i delegar la seva representació són fonamentals per assegurar que aquesta respongui als màxims criteris de legitimitat. Si aquestes condicions són greument distorsionades per uns mitjans que han passat de poder vigilant a poder dominador, aleshores, les regles del joc podent estar essent greument alterades davant l'apatia i la relaxació generalitzada. La llibertat d'informació i d'expressió no s'haurien de convertir en una cortina de fum que ens impedeixi veure i posar sota la llum de la crítica els canvis que s'estan produint i que poden tenir enorme transcendència.