Josep Pla deia, rotund, respecte de la creació literària, que el més definitiu -la pedra de toc- per discernir un escriptor bo d'una trista mitjania volàtil hom podia notar-ho de seguida en el domini de la descripció i l'adjectivació. La resta de les operacions de la prosa sols les judicava de pecata minuta. Idò, tenc la tímida sensació que, per a l'art de la pintura, cal que hi atribuïm el mateix principi i amb la mateixa contundència. Descriure els nervis que creuen una mà trèmula; els llampecs d'uns ulls cordials; una mirada erma, perduda a l'infinit; l'aleteig insidiós d'una mosca d'estiu; o la llum tova i oxidada d'un porxo pagès que guarda el llit esfondrat de l'amo i madona són escenes que poden no dir res -res d'emotiu i vívid, s'entén- si un pintor (un novel·lista, un músic, un poeta) està incapacitat per a la descripció i per a l'atribució d'adjectius precisos, originals, prenyats de semàntica nova.

A mi, a mans plenes, em ve ànsia d'abraçar les obres pictòriques de Carlos Mascaró així que em dispòs davant d'un dels seus quadres. O quan tenc la fortuna de recórrer una mostra seva. Ho acab de verificar aquests dies, tot aprofitant l'exposició antològica que té oberta a la sala municipal del Roser de Ciutadella. Hi exposa una selecció magistral de la producció dels darrers trenta anys, entre 1979 i 2009. Quedi dit, de passada, que la resposta de públic a l'acte d'inauguració va resultar apoteòsica -potser una mica tumultuosa fins i tot. Amb vuit anys que fa que prepar inauguracions pictòriques a la ciutat, mai no havia vist una allau tan desbordada -un bon punt caòtica- de gent delerosa, en massa, de fer-s'hi present. Però bé, l'anècdota val en la mesura en què pot haver actuat de lenitiu coral per a un pintor que, malgrat la soberga mestria que acumula, ha romàs sempre desat, gairebé oblidat de tothom: crítics, galeristes, públic, premsa, col·legues, escoles, institucions. Voldria que, a banda del valor artístic en si mateix, l'exposició també hagi actuat de conhort, el just conhort que Menorca li devia.

Idò: com vaig poder, sortejant d'ací i d'allà, per entre espatlles brunes, caps pelats, cares i clatells de platja; tot esquitllant salutacions d'etiqueta social i garleries buides, vaig anar repassant la col·lecció d'obres que hi són exposades. Una vegada més vaig acabar bocabadat, admirat, absolutament retut a la qualitat artística que s'hi aplega. I mirau el que ara opinaré. No ho dic perquè sigui un mestre del realisme i de la figuració gairebé perfecta, no. Més aviat, m'exprés així perquè Carlos Mascaró, per mi, és un adjectivador colossal de la pintura; un geni de l'adjectiu pictòric. Vull dir, en definitiva, que és un pintor analista, que en açò es resumeix la virtut de la bona adjectivació. Descriu com molt pocs ho saben fer en el panorama menorquí de les arts plàstiques -i en el balear i l'espanyol! La matèria, lluny de ser element mort (melons, perols, claus, llibres, finestres), esdevé pletòrica de vida insinuada, pulcrament descrita, sobergament adjectivada.

El que fa diferent el realisme de Carlos Mascaró del realisme banal i fotogràfic és la qualitat de l'adjectiu, situat sempre molt enfora de l'adjectiu comú, vulgar, immediat, absolutament depauperat que sovint utilitzaria un pintor de pràctiques vespertines. Ben lluny d'açò, el mestre no es queda en l'epidermis de l'aparença figurativa, ni la llum d'una estança és només una pura claror accidental que entra per un finestró. No. La llum dels quadres de Mascaró és una llum de semàntica rica, polisèmica. En un quadre la veieu mòrbida i en un altre, dolça; aquí trobau una llum químicament envellida i allí, en estat d'hivernació, com si fos una cèl·lula adormida que espera fer l'eclosió de vida. Mascaró, en efecte, com ell mateix assegura, no copia i res més: ell trasllada la realitat al llenç o a la taula. I ho fa amb meravellós domini de la descripció i l'adjectivació. Mascaró, per mi, és el pinzell més planià de la pintura menorquina d'ara mateix.