Els temps canvien i el llenguatge, també. En pos com a exemple que el que abans eren crítiques ara són conspiracions, i el que abans era el mal gust ara és el friquisme, tot amb pocs matisos. I encaixar-ho és necessari si vols entendre alguna cosa, ni que siguin els residus, del que passa. Si et quedes en el vell llenguatge, no hi ha possibilitat d'entendre res.

Això de la conspiració ha degut existir sempre, mesclat amb la ignorància, el desconcert i la mala fe. Ara pensam que és original i contemporani (i encertat) pregonar que hi ha una conspiració per fer-nos creure que hem arribat a la lluna, i una altra per acabar amb l'oposició, amb el PP, i una més perquè ens atipem de menjar ràpid, però no deu ser gaire nou, tot això. També hi hagué soldats japonesos que no es cregueren mai que la Segona Guerra Mundial havia acabat, i també hi degué haver qui dubtà que s'haguessin firmat els dos tractats de la pau de Westfàlia. I també n'hi ha que creuen que tota la història és una conspiració dels templers per obtenir el poder mundial, o per treure'ls, als templers, el poder mundial que ja mantenen des de fa segles.

Algú ja haurà pensat que tot això és un tema ben friqui (fric, també se'n pot dir), i l'haurà encertada. Passen per friquis, amb gran èxit social, sobretot entre els joves (i jove, un mot que també ha canviat, vol dir aproximadament menor de cinquanta-cinc anys) els continguts més grollers de la televisió i les modes més barroeres, en el vestit i en els complements, però el cert és que gairebé tota la cultura, i tot l'entorn social, és etiquetable com a friqui. Apareix un científic de frontera a la televisió parlant, posem per cas, d'una investigació sobre els neutrins, o sobre el cultiu de pell artificial per curar les cremades greus, i l'adolescent que per casualitat l'observa dirà mecànicament:

"Quin friqui, aquest tipus". L'expressió és indiscutible i perfectament útil per dir, també: i no cal dir res més. Són friquis els posats de Raphael i el llenguatge d'un muntanyenc explicant com se sentia després de superar un cim de vuit mil metres, però no més, ni menys, que les camises de l'extresorer Bárcenas o les explicacions futuristes sobre política de transport del ministre Blanco. És friqui la incultura i la nul·la (i la mala) educació, sí, però si vas a la biblioteca hi veuràs un cartell que pretén incitar a la lectura des del lema: "Sí, som friqui: m'agrada llegir". Així que el friquisme és denigrant però atractiu, feridor però fetiller. I imprescindible per entendre el que passa. Perquè si no cau sota aquesta categoria, poc interessarà el tema. I perquè cal afegir algun matís, per continuar la conversa, a qualsevol friquitema que se'ns posi al davant: Cristiano Ronaldo és un friqui de luxe, els xinesos són friquis per clonació (i la clonació és una tècnica friqui, per descomptat), la borsa és friqui, Benidorm és friqui i anar a un hotel de luxe és friqui. Grans categories, aquestes de la conspiració i el friquisme. Només ens queda unir-les i esbrinar si en queda alguna cosa a fora.