Sembla demostrat que és més eficaç controlar el comportament amb càstigs que amb premis. Si no tens manies i davant una situació amb diverses opcions vols que un animal (o persona) en triï una de determinada, val més, per diverses raons, no oferir-li un premi perquè triï la que vols, sinó amenaçar-lo amb un càstig si no ho fa. D'una banda perquè no hi ha cap càstig que no es vulgui evitar i, de vegades, hi ha premis que no atreuen segons qui.

De l'altra, perquè si un dia deixes de donar el premi, immediatament es perd l'estímul. En canvi, quan s'agafa una opció per por del càstig, quan aquest desapareix, les víctimes de l'amenaça sovint no se n'assabenten o no se n'acaben de fiar i continuen comportant-se com quan el càstig era actiu. S'ha experimentat amb animals (rates i ximpanzés, com quasi sempre) i és fàcil d'observar en casos concrets amb protagonistes humans.

Victor Klemperer, a LTI. Notizbuch eines Philologen (1947) -en castellà: LTI: La lengua del Tercer Reich. Notas de un filólogo (Ed. Minúscula, 2001)-, conta que en els primers anys de Hitler al poder era freqüent veure a les portes dels restaurants cartells que deien "Prohibida l'entrada de jueus"; al cap d'un temps la prohibició ja es complia sense necessitat de cartells que ho explicitassin.

Les polítiques lingüístiques, com tantes altres, també funcionen així. No hi ha dubte que la major part de l'eficàcia de la política lingüística dels governs espanyols (del tot transparent en el franquisme) no es basa sols en la promoció de l'ús del castellà, sinó en la prohibició de les altres llengües i el càstig de qui, en determinats àmbits, les usa. Més de tres decennis després de la desaparició formal de la prohibició de l'ús de les altres llengües, la mesura continua actuant de manera eficaç i, els qui les volen usar, es troben sovint amb moltes dificultats per poder-ho fer.

S'ha de dir, emperò, que a més hi ha disposicions oficials i comportaments que sembla que encara la consideren vigent; com si amb la desaparició de la prohibició dels restaurants alemanys, les autoritats i part de la societat, considerassin que els jueus podien entrar als restaurants només si no hi havia clients aris.

En els temps moderns, les sempre tímides polítiques a favor del català han estat en etapes democràtiques i els estímuls programats, quan n'hi ha hagut, han estat premiadors, la qual cosa, evidentment, en debilita i ajorna els efectes; sobretot si tenim en compte que en cap ocasió no han desaparegut del tot les coercions que actuen en sentit contrari. Així i tot, ja va bé que el català s'hagi situat sempre a l'altre costat de les dictadures.

La permanència dels efectes de les prohibicions a la qual ens hem referit es dóna tant entre els pretesos beneficiaris de les mesures punitives com entre les víctimes, ja sigui en forma de por o en l'assumpció del discurs dels opressors. El mateix Klemperer conta que en la primera gran manifestació nazi a Dresde (1933) hi havia un jueu que, enmig de les pancartes que reclamaven l'expulsió dels jueus, duia un cartell que deia "¡Nosaltres, fora!".

Amb relació a la llengua (i també en altres aspectes), salvant, per fortuna, les distàncies, hi ha persones que assumeixen un paper paral·lel al d'aquest jueu. Per exemple, alguns catalanoparlants de manera implícita en la seva pràctica lingüística, però d'altres de manera més explícita. De fet, a part dels participants en les manifestacions contra la normalització del català no els desdiria lluir un cartell amb el mateix text que el del jueu de Dresde. I no hi ha constància que en sortís més ben parat que la resta.