algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
12°

El retorn del camí de Santiago

Divendres 24 de juliol, plaça de l'Obradoiro, centre neuràlgic del pelegrinatge del camí de Santiago. Arriba un grup de mallorquins abans que es digui la Missa del Pelegrí a les 12. La gent està cansada i contenta. La pluja no ha estat absent i ha incrementat l'esforç per arribar. De fa tres dies no els ha abandonat. Dos amb prou intensitat com per alentir la marxa d'una manera constatable. Emperò, amb els vestits prou amarats, fins a penetrar els més íntims, tots els pelegrins arribaren al seu objectiu. Una de les preguntes més freqüents que es fa als vianants del camí és el perquè d'aquest trajecte.

I les respostes i motivacions són diverses. De manera que és fa difícil unificar les argumentacions. Només es pot fer palès que fer el trajecte a peu és alhora una de tantes maneres de caminar per la vida. Després, cadascú que en tregui les conclusions personals d'aquest fet. En poc temps, la catedral de Santiago es va emplenar de gom a gom. Un murmuri inconcret inundava la casa de déu. I de tant en tant, una veu impersonal recordava que el recinte era un lloc d'oració, sagrat, no de conversa. Però, el seu efecte només durava un segon, ja que res no podia contenir l'empenta i desig de dies, quilòmetres, sacrificis i emocions. La missa començà gairebé puntual. En sentir les primeres paraules en llatí se sentí un silenci sepulcral.

Era cert? S'escoltava una missa tridentina ultraconservadora en ple segle XXI? Una conseqüència fou que la participació de la gent a la missa fou minsa, de manera que era palpable la baixa resposta dels assistents a les convidades des de l'altar amb la densitat de persones al recinte. Baix baix, algun vianant recordà la seva infantesa, dels anys cinquanta en veu alta. I quan el degà de la catedral inicià el seu sermó, explicà que tornava a viure un malson d'infant, quan anava a l'església els diumenges i el canonge de torn l'amenaçava amb la mort i els martiris més denigrants a l'infern, si incomplia allò que aquell home gras i panxut predicava des de dalt la trona.

La intervenció política del degà dels canonges de Santiago, des de l'altar, en contra de tot allò modern, sense mancar el divorci, l'avortament o qualsevol nou costum social, palesava la diferència abismal entre tot allò que s'havia viscut en el camí i la topada amb el búnquer de l'església. Fou una gran disfunció. Sobretot pels feligresos catòlics, que viuen d'una manera i la nomenclatura de la seva església en predica una altra. Però, això, el regrés, també forma part del camí. Ve a ser l'altra cara de la moneda, la rància, la negativa. Com la tornada a la feina després de les vacances.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per pep faveta, fa mes de 13 anys
Ufff quin rollo. No se com la gent encara hi badoca...
Valoració:0menosmas
Per binissalemera, fa mes de 13 anys
Dominus Vobiscum y feliz retorno Valentin.
Valoració:0menosmas
Per Tots a la feina, fa mes de 13 anys
Joanet, tu també...
Valoració:1menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 13 anys
Toni Parreta, treballa una mica maco...
Valoració:1menosmas
Per Toni Parreta, fa mes de 13 anys
La iglesia catolica torna enrera, en llòc de anar cap envant, així els hi va: de cada dia menys adeptes.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente