Massa sovint s'ha considerat que la Mallorca preturística era aclaparadorament rural. Però, per molt que el món de la pagesia fos molt important, també hi havia una Mallorca urbana que, per cert, no s'aturava de créixer. És un fet que, des del segle XVIII, Palma sempre incrementa la seva població, fins i tot quan el conjunt de l'illa pateix severes crisis demogràfiques, com en el 1889-1900, el moment de màxima emigració a Ultramar, o els anys de la Guerra Civil i la immediata postguerra.
El creixement dels nuclis perifèrics (Santa Catalina, els Hostalets, el Molinar) i, sobretot, la construcció d'un gran Eixample a partir del 1902, són proves més que evidents d'aquesta empenta urbana. Palma passà de 65.421 habitants el 1900 a 159.084 el 1960, un creixement que qualificaríem d'extraordinari si no s'hagués produït a continuació l'explosió demogràfica que, amb diverses onades migratòries, ho ha transformat tot. I no era només a Palma, també a Inca, Felanitx, Manacor, Sóller i Llucmajor s'obrien carrers, es bastien petits eixamples i, a imatge de Palma, aquestes grans viles es dotaven d'elements que posaven de relleu la modernització, com les estacions de ferrocarril, els velòdroms, escoles i places de toros, si bé també es continuaven construint quarters de l'exèrcit i esglésies.
Aquest desenvolupament es nodria d'una forta emigració del camp a la ciutat, pel retorn d'alguns dels emigrants a Ultramar i, ja en els anys trenta, per una tímida immigració peninsular, preludi de l'allau que arribaria a partir dels anys seixanta. De totes maneres, en el conjunt de Mallorca, entre el 1940 i el 1955, l'emigració encara superà la immigració, però la primera era més rural i la segona se concentrava sobretot en els nuclis urbans, com Palma i Inca.
El 1957, el geògraf francès Pierre Deffontaines destacava precisament el creixement recent de les ciutats i el fet que Palma ja concentrava més de la quarta part de la població de les Illes Balears. Aquest humanista remarca, pel seu caràcter especial, el "barri de pescadors", Santa Catalina, i el fet que la ciutat fos un important nucli de comunicacions, amb un port que s'estava millorant i un nou aeroport en construcció. Aleshores, Palma ja era un centre turístic i una "residència d'hivern", i en el Terreno, davant la mar, s'alineaven els hotels i les "villas".
Només de passada, fa una referència a l'existència d'una variada indústria, en part vinculada al Port. Com tots els francesos, té un especial esment per Sóller, una ciutat rica, amb un petit port actiu en temps de les emigracions dels comerciants de fruita però reconvertit en un port de guerra aleshores més aviat inactiu. Segons Deffontaines, la ciutat vivia de la riquesa dels emigrants que havien retornat després d'haver fet fortuna, de manera que era com una vila de jubilats, presa d'una agradable letargia.
De Manacor, la segona ciutat de les Balears en nombre d'habitants, només indica que és la capital del sud, mentre que a Inca, el gran mercat de la plana central i de les comarques vinícoles, cal anar-hi a degustar el vi en alguna de els seves velles fondes (cellers). En aquests nuclis, però també en d'altres, es desenvolupava una múltiple activitat artesanal i industrial. A més del calçat, els teixits, el vidre i les perles, el geògraf francès esmenta fàbriques d'espardenyes a Pollença i Consell, una indústria de paper a Esporles i una fàbrica de pintes a Manacor propietat d'un francès.
Però la indústria més moderna i més activa era aleshores la de conserves alimentàries, localitzada sobretot a Palma, Inca, Llucmajor i Porreres. De totes maneres, malgrat tota aquesta indústria, la reactivació del turisme i el cant de cigne de l'agricultura, "per tot arreu regna la impressió d'antigues esplendors i de difícils reajustaments a la vida econòmica moderna". Ben mirat, el 2009 no hem avançat gaire...
